dimecres, setembre 01, 2010

Mosquits a l'Agost

Els mataronins que normalment passem l'Agost a la ciutat, acostumats a patir la calor pròpia d'aquest mes a les nostres contrades, en un exercici una mica masoquista, teníem el costum de rebre els nostres conciutadans que havien passat l'estiu a d'altres llocs, amb la típica pregunta de “i que, i feia molta calor per allà”. La resposta evidentment era normalment negativa, i nosaltres després d'escoltar el petit resum de les fantàstiques vacances del nostre contertulià, al no tenir res d'interessant per explicar-li, ens recreàvem explicant el calor i les suors a la nostra ciutat.

Aquest any però es diferent, l'Agost no ha estat molt caluros i la pregunta obligada als que han estat a fora, no te res a veure amb la temperatura, sinó amb la fauna autòctona del lloc on han anat: “i que, i havíem molts mosquits per allà”. Aleshores, sense esperar una resposta i sense donar-li temps al nostre contertulià per explicar-nos les seves vacances, els mataronins que em passat l'Agost a la ciutat, comencem a explicar detalladament el fenomen quasi paranormal, que em viscut aquest any.

L'explicació conté un resum de les diferents característiques dels mosquits, del nombre de les picades per dia, del seu tamany, i sobretot, i això es el que dona mes suc a la conversa, dels mètodes i consells al nouvingut per evitar-les. En aquest sentit, tothom te la seves pròpies estratègies, les espelmes d'olors, efectives però que sinó vigiles et poden acabar cremant la casa, les locions, naturals o no, els aparells electrònics amb vaporitzador o per “ultrasons”, els adhesius a la roba, ....... i es clar sempre hi ha qui prefereix l'antic mètode de la “raqueta”, de la qual per cert n'hi ha una versió elèctrica, una mica perillosa i que només es apta per usuaris avançats.

Sigueu tots benvinguts, que aquest any mes que mai ja tinc ganes que torni tothom, a veure si així alguns dels mosquits que m'ha tocat alimentar a mi tot l'estiu, per cert en el meu cas no eren mosquits tigre, sinó de la varietat vampírica, em deixen en pau i se'n van a buscar la sang nova dels que acaben d'arribar.(Publicat al Tot Mataró)

El bon morir

Tot te un inici i tot te un final, es important reconèixer aquesta llei immutable i gestionar la pròpia vida en base a la mateixa. Fa aproximadament un segle i mig, a Mataró, un grup de ciutadans compromesos amb el seu entorn social varen promoure una entitat d'estalvi amb l'objectiu de donar suport a les necessitats financeres de les classes treballadores immerses en plena revolució industrial, naixia Caixa Laietana.

En tants anys d'història, s'han viscut diferents etapes i fets destacats, en comentaré dos que em semblen singulars. Va tardar mes de 60 anys en obrir la primera sucursal, que es va situar al municipi veí d'Argentona. En canvi a l'anomenada “dècada prodigiosa” de l'economia espanyola, mes o menys entre el 1997 i el 2007, quan Espanya creixia anualment mes d'un 3% i tenia accés a tot el crèdit internacional, es van obrir mes de 150 oficines de les 267 actuals.

Però la dècada prodigiosa es va acabar i els problemes locals en l'àmbit espanyol, com l'augment de la morositat, sobretot lligada a l'esclat de la bombolla immobiliària, conjuntament amb els problemes de liquiditat a nivell mundial, han portat moltes entitats financeres en especial a les caixes a situacions delicades. Caixa Laietana n'ha sortit de les mes mal parades, amb uns dels pitjors ratis de solvència del sector.

Evidentment vists el resultats, no podríem proposar la direcció de la Caixa Laietana i les seves comissions de control, per un premi a la gestió empresarial, però tampoc hauríem de caure en la critica fàcil, no te sentit discutir la tàctica un cop se sap el resultat del partit. El que si que cal comentar, son les decisions de futur un cop s'ha assumit la gravetat de la situació, Caixa Laietana com l'havíem entès fins ara no pot continuar i això requereix prendre decisions valentes i tenir actituds personals generoses i innovadores.

El filosof i teòleg Raimon Panikkar, explica una metàfora sobre el viure i el morir que diu el següent: Nosaltres som com una gota d'aigua que al morir tornem al mar, si ens encaparrem en ser només una gota, al caure al mar desapareixem perquè la gota es perd. Però si ens descobrim no com a gota, sinó com a aigua, descobrim que la nostra aigua no desapareix sinó simplement es transforma en quelcom diferent, mantenint allò essencial que ens defineix. Tinc la impressió que els directius de Caixa Laietana, s'han obsessionat en mantenir allò que ells consideraven la seva gota, i això els portarà desgraciadament a diluir-se precisament en un mar que ningú no volia. (Publicat al Tot Mataro)

Gratitud

Escric aquestes ratlles després de viure una tarda/nit de diumenge plena d'emocions i amb els sentiments a flor de pell. El Barça, potser el millor Barça de l'historia, en un final de lliga apassionant ha guanyat un títol que es mereixia de llarg.

El Barça de Pep Guardiola i en especial la seva manera de liderar-lo tenen moltes virtuts, de fet se n'han fet molts anàlisis i comentaris. Ahir, a mi, me'n va sorprendre una en especial, la gratitud. Quan Guardiola va començar el seu parlament d'avant de tota l'afició, el primer que va fer va ser donar gracies al president Joan Laporta pels seus anys de mandat. Aquesta referència al president em va sorprendre, avui en dia la figura d'en Pep Guardiola, esta per sobre del be i del mal, en canvi el president Laporta es un personatge controvertit, que aixeca algunes passions però també molts odis i recels.

Si Guardiola no hagués fet referència al president donant-li les gracies, ningú no hagués dit res, fins i tot m'atreviria a dir que no fer-ho hagués estat potser el mes políticament correcte. Però al cap i a la fi, en Joan Laporta va ser el president que va donar-li a Guardiola l'oportunitat de ser d'entrenador del primer equip, i en el seu últim dia com a president a la tribuna del Camp Nou, era un bon moment per agrair-li.

L'any vinent tot tornarà a començar, nous jugadors, campionats, ....... molts diran que el que s'ha aconseguit fins ara no serveix de res, que tot torna a començar de cero, jo no hi estic d'acord, començaran de cero aquells que no tenen res a recordar, no es el nostre cas. (Publicat al Tot Mataro)

dimarts, maig 04, 2010

El mercat

Anar a comprar els dissabtes al mercat es molt mes que un acte de consumisme
necessari, no consisteix només en aprovisionar-nos de fruites, verdures i altres aliments per tota la setmana, per molta gent, anar al mercat, conté implícita tota una filosofia de vida, i pels mes adeptes es converteix quasi en una religió. Al mercat, no només es compra, sinó que es parla, es comenta, es compara, s'olora, es mira i es toca.

Cada parada es diferent, i cada comprador te les seves preferències i manies. A mi fa poc se'm va jubilar el pagès al que comprava la majoria de la verdura, quan em va comentar que s'anava a jubilar i que ja no posaria mes la parada, se'm va desmotar el món. Pel to de veu que li va donar a les seves paraules, crec que aquest home no era conscient de l'important que ell era en la meva vida. El pagès en qüestió era de Sant Vicenç, la majoria de la verdura era de producció pròpia, de casa, que deia ell, jo li comprava el que tingués, sinó hi havien mongetes, doncs comprava bledes, sinó tenia enciam, li comprava escarola, sinó tenia coliflor, li comprava bròcoli. Tenia material que no ensenyava a la part del davant de la parada, el tenia amagat en caixes a darrera, eren les joies que guardava pels clients “preferents”, tenir-hi accés, em va costar anys i repetides insinuacions.

Poc a poc he anat trobant altres parades i fonts de subministrament, però no ha estat un procés ni ràpid, ni senzill, les variables son moltes: preu, qualitat, .... tot i que seguramentla mes important es el grau de complicitat entre el que ven i el que compra.

La litúrgia del mercat, no s'acaba al dissabte, al contrari, el dissabte es només l'inici d'un ritual que dura tota la setmana. Recordarem on varem comprar aquelles taronges, i ens preguntarem si eren millors o pitjors que les de la setmana passada. Comentarem que comprar les maduixes va ser un error, encara no es època, no son dolces i les varem pagar molt cares.

Diuen que som el que mengem, si es així, cosa que no dubto, molts som allò que els
nostres mercats ens ofereixen, serà doncs qüestió de cuidar-los.

diumenge, març 14, 2010

Bones Intencions

Una de les meves “bones intencions” d'inici d'any va ésser millorar la meva forma física, en clara decadència els últims anys. Per concretat una mica mes “l'intenció” en qüestió, vaig decidir que havia de fer com a mínim alguna activitat esportiva tres cops per setmana, recomanació que per cert havia vist en un fulletó del meu centre de salut.

Els dissabtes al matí quedo per córrer amb el meu amic Agustí, al meu parer hi han poques coses tan avorrides com córrer, potser nadar, però la veritat es que se sua bastant i a Mataró hi han bons itineraris. També el cap de setmana, jugo a futbol en una lliga de veterans, si veiéssiu el ritme de joc i els minuts que jo jugo, potser no em deixaríeu contar-ho, ho se, però es que en necessito tres. Com que encara em faltava una activitat esportiva, vaig decidir d'anar un dia entre setmana al gimnàs.

L'únic horari que tinc disponible per anar al gimnàs, es a primera hora del matí. Així doncs, decidit a complir els meus bons propòsits, ja em teniu ple de lleganyes entrant en aquella sala plena de maquines estranyes i bicicletes estàtiques. El que mes em va sorprendre es el munt de gent gran que hi havia, no podia entendre perquè aquella gent, que en teoria tenia tot el temps del món, es llevava a aquelles hores intempestives a fer exercici.

Fa poc vaig resoldre el misteri, m'estava dutxant prop d'un grup d'aquest en teoria jubilats, i vaig sentir-ne la conversa. Un explicava que tenia molta presa, havia de passar a casa d'un fill, recollir els nets i portar-los a l'escola, després al migdia també els anava a recollir. Un altre, també anava atrafegat, havia d'ajudar la jove a la botiga a primera hora i després anava a la parròquia per ajudar a l banc d'aliments. L'ultim, sembla que s'havia separat feia poc, tenia nova parella, i avui anava a Barcelona a veure una exposició, no ho deia molt convençut.

Surto del gimnàs tot content, no per l'exercici, sinó perquè penso que de moment encara tinc feina, perquè em queden bastants anys vida laboral, i perquè sembla que el govern esta molt interessat en que me'n quedin uns quants mes.

Postdata: Ja al cotxe escolto la radio, avui una ministra a vingut a inaugurar un nou i gran hospital, també s'ha aprovat la construcció d'un túnel molt important a no se on. Com que les administracions no tenen diners, suposo que tot això ho pagaran demanant crèdits, crèdits que un dia s'hauran de tornar, juntament amb els corresponents interessos. Per tant no m'haig de preocupar, si seguim a aquest ritme no caldrà que em jubili (Publicat al tot Mataró 12/03/2009)

diumenge, febrer 07, 2010

Portes Obertes

La setmana passada hi havia jornada de portes obertes a moltes escoles de Mataró, i la meva dona i jo, com molts dels pares novells que em d'inscriure el nostres fills per primer cop, varem fer les visites pertinents.

Les escoles son diferents, però l'agenda de les visites es mes o menys la mateixa, primer, passejada per classes i instal•lacions, i després una petita presentació pedagògica. La visita per les instal•lacions no te molt de misteri, jo només vaig trobar diferencies en els patis, que en el cas d'algunes escoles es espectacular. A la presentació pedagògica si que hi diferencies, en una d'elles em vaig sentir realment malament, la presentació va començar fent referència als escrits del famós pedagog de referència de l'escola, que segons la ponent segurament ja coneixeríem, el que em va fer sentir malament no va ser no conèixer el pedagog en qüestió, sinó pensar que de fet jo no en sabia cap de nom de pedagog. Totes les presentacions tenen en comú, això si, que mostren fotos del dia a dia de l'escola , on els nens sempre estant jugant i rient, curiosament no es ben be el record que jo en tinc de l'escola, però potser es que ja fa molts anys. També em va estranyar que els preus i despeses rarament es comenten, i si hi han preguntes al respecte, s'indica que això es millor tractar-ho a secretaria.

Cal destacar algunes diferencies de formes entre publiques i concertades, a les primeres les associacions de pares sempre obsequien als visitants amb coques i postres casolans, en el cas de les concertades, res de res, un primer anàlisi podria fer pensar que o be no les concertades no tenen associacions de pares o que a aquests no els hi agrada massa la rebosteria.

Després de tanta visita i per tant d'algun quilet de mes, arriba el moment decisiu d'omplir el formulari de l'ajuntament amb les tres opcions desitjades, i el mes important, per ordre de preferència. Aquí es on comencen els mals de cap, a part de decidir, es clar, l'enfocament pedagògic i quin pati t'agrada mes, cal tenir en compte: quantes places te l'escola, quants germans s'apuntaran, ja que tenen preferència, quanta gent va demanar l'escola per primera opció l'any passat, que em de posar de segona opció per si no entro a la primera, ....... Jo, a part de les meves aproximacions amb models matemàtics, he decidit que aniré a posar un llantió al beat Samsó a veure si ara que te tan fresca la visita de les autoritats municipals, pot intercedir, i fer-nos entrar en alguna de les escoles que em triat.
(publicat al Tot Mataró 05/02/2010)

dilluns, gener 04, 2010

Revisar L'any

Arriba el final de l’any, i com sempre aquestes dates, son un bon moment per fer un petit punt i seguit a les nostres vides. Normalment, el nostre dia a dia, tan carregat d’activitats, no ens permet agafar una mica de perspectiva i revisar allò que hem fet. Quan acaba l’any però, es donen una sèrie de circumstàncies que ens ajuden a aquesta reflexió, en primer lloc la nostra rutina queda trencada i això fa que apareguin espais “morts”, desocupats, elements imprescindibles per a qualsevol reflexió. En segon lloc, hem passat el Nadal, on creients o no, tots ens hem sentit una mica interpel·lats per la mística del naixement de Crist. Ja per últim, el fet de trobar-nos amb familiars i amics que no veiem sovint, i que ens expliquen les seves respectives novetats, ens serveix també de mirall que ens obliga a revisar allò que nosaltres fem.

Basicament el que tots tenim és temps, un temps limitat això sí, però al capdavall, tot i que a vegades no ho sembli, es l’única propietat personal i intransferible que tenim. Hauríem doncs d’aprofitar aquesta oportunitat que els últims dies de l’any ens regalen, per revisar a què dediquem aquesta propietat tan valuosa, si ho fem de manera sincera amb nosaltres mateixos, segur que això ens ajudarà a gaudir molt més de l’any que tot just comença. (Publicat al Tot Mataró 30/12/2009)

dimecres, desembre 02, 2009

El botiguer que no vaig coneixer

Cada cert temps, faig allò que ens agrada tant a molts mataronins, sortir a passejar pel centre de la ciutat, rambla amunt, rambla avall, sense cap objectiu en concret. Últimament m'ha sorprès el moviment comercial, sempre em trobo amb noves botigues, bars, cafeteries, ..... que fa poc han obert, també percebo que al mateix ritme, molts comerços estan en traspàs o tanquen directament.

Potser es que les meves passejades son molt dilatades en el temps, però el fet es que tinc la sensació de que molts dels nous establiments tenen una vida molt efímera. Abans quan passejava i veia alguna botiga nova que m'agradava, sempre pensava en que ja hi entraria en una altre ocasió, ara, ni que sigui per fer el xafarder, intento entrar-hi a la primera, ja que me trobat en algun cas en el que no he tingut una segona oportunitat.

Es normal que s'obrin i es tanquin establiments, forma part de la lògica d'una economia de mercat, a mi però sempre em fa una mica de pena. Normalment, redera de l'aventura empresarial que es obrir un comerç hi ha una persona o un grup de persones que han dedicat molt temps a pensar que poden oferir als futurs clients, que han buscat els recursos econòmics, segurament avalant amb els seus patrimonis personals o els de familiars, i que han dedicat moltes hores i esforços perquè allò tires endavant.

Crec que en aquests moments en que tothom diu que tot esta tan malament, sigui el que sigui, aquests emprenedors que se la juguen i s'arrisquen, haurien d'ésser considerats els nostres petits herois quotidianitats. Jo els admiro, tinguin mes o menys èxit en la seva aventura

dissabte, octubre 24, 2009

El que està be i el que no

Estava assegut amb la meva neboda petita veient com els seus germans anaven amb bicicleta, quan em va comentar que ella també volia una bicicleta i que ja l’havia demanat als seus pares. Jo, amb aquell to de veu pausat que fem els grans quan parlem als nens petits, li vaig dir que potser era una bona idea esperar a Nadal i demanar-la als Reis. Em va contestar que no, que no s’havia portat molt bé i que potser aquest any els Reis no li farien cas.

Llegint el diari les darreres setmanes, m’he recordat diversos cops d’aquesta conversa. El primer cop, llegint sobre el cas Millet, em preguntava si aquest senyor quan robava diners de donacions populars per fer-se la casa, encara més gran, o quan utilitzava el Palau pel casament de les filles, sabia que no s’estava portant bé. També m’he recordat de la conversa amb la meva neboda quan llegia sobre els pressumptes suborns del cas Gürtel. Em preguntava si tots aquests polítics sabien que acceptar regals a canvi de favors estava malament.

La resposta sembla evident, no pot ser que persones adultes i ben educades, no sàpiguen diferenciar allò que està bé d’allò que està malament. Jo, però, faria algun matís, veient la tipologia dels personatges i l’estil d’algun dels delictes; el senyor Millet i companyia deuen pensar que allò que han fet, tot i que és il·legal, es podria considerar “normal” i fins a cert punt moralment acceptable. Fet que ens ha de fer reflexionar, ja que aquesta actitud, des d’un punt de vista social, és més greu fins i tot que el propi delicte.
(Publicat al Tot Matarò 24/10/2009)

dissabte, setembre 12, 2009

País Normal

Ja instaurada com a tradició nacional, els dies previs a la diada, desde diferents àmbits i posicions polítiques es dediquen a predicar i recordar-nos que no som un país normal. L'argumentari i els exemples es podrien dividir en dos categories, els típics i tòpics de cada any: Un país normal no pot celebrar la festa nacional en l'efemèride d'una derrota, cap país normal es preocupa i discuteix sobre les banderes que estan penjades als ajuntaments, no es normal que encara hi hagin manifestacions reivindicatives. Per altra banda, cada any apareixen alguns elements particulars que reforcen i engreixen l'argumentari de la nostra suposada anormalitat: No es normal que el president d'un club de futbol vagi a una manifestació política, no es normal que l'ajuntament d'un poble permeti un referèndum sobre la independència­.


La tant citada normalitat no ve mai donada pels atributs del subjecte, en aquest cas Catalunya, sinó per la comparació dels atributs d’aquest subjecte amb el atributs d'un model “ideal” de normalitat. Evidentment doncs, la perspectiva de la normalitat de Catalunya, no es la mateixa, depenen de si el nostre model es la comunitat de Castilla la Manxa o la República d'Irlanda.


Si la dicotomia es Castilla la Manxa o Irlanda, personalment escullo Irlanda, però potser aquest enfocament es massa simplista. Si fem l'esforç de mirar el món amb una mica de perspectiva, buscant aquesta idolatrada normalitat, tot es torna més difús. Es normal Xina, important exportador i al mateix temps regim comunista; es normal Rússia, on desapareixen periodistes; es normal Estats Units, principal econòmica mundial, sense un sistema universal de salut i Itàlia, Veneçuela, Cuba, Colòmbia, ....


Catalunya, com molts altres països i societats te reptes col·lectius molt importants, reptes als que no trobarem solució buscant la comparació amb d'altres. Però això no ens fa anormals, simplement fa que aquest sigui un lloc magnífic per viure, on moltes coses passaran, coses que haurem de somiar, lluitar i construir conjuntament.

(Publicat al Tot Mataró 10/11/2009)