dilluns, de setembre 19, 2005

El mercat i la societat del coneixament

Fa pops dies que acabo de tornar de passar una setmana Cuba per temes de feina. Si, encara que sembli imposible hi ha gent que va a Cuba per treballar. En el meu cas, anava a fer unes presentacions i un estudi de projectes per l'empresa nacional de telecomunicacions (Etecsa).

Jo ja havia visitat Cuba per turisme un 5 anys enrera amb el meus amics la Lali, La Eli la Yolanda i en Roger. Aquell cop vam llogar un cotxe durant poc mes d'un mes i sense cap presa ni destí fixat, vam donar la volta a tota l'illa, dormint sempre en cases particulars. Aquest cop el viatge era sens dubte bastant diferent, tenia cada dia l'agenda totalment ocupada i dormia a la Planta executiva de l'Hotel Nacional.

Cuba i el seu sistema són sens dute avui en dia una singularitat política, i provoca opinions diverses en tots aquells que la visiten. En el meu cas, donada l'experiencia viscuda a l'empresa de telecomunicacions, m'ha generat algunes reflexions sobre el món de les comunicacions i com s'interelacionen el nostre model de societat

Molts cops, tots ens omplim la boca, parlant de la revolució que estem vivint, l'anomenem “la societat del coneixament”, l'era de l'informació, la revolució post-industrial, el món digital....... . Deixeu-me ser poc académic i fins i tot una mica frivol i definir tot això, com la capacitat d'una gran part de la població d'accedir facilment a molta informació i comunicarse amb molta facilitat. Això impensable uns anys enrera, es posible avui gracies als avenços tecnológics.

Des de tots els nivells de la nostres societats “occidentals” s'ens anima i s'ens facilita cada cop mes, l'acces a aquesta “societat del coneixement”. A Cuba desgraciadament no es així, si vols una línia de telèfon a casa, has de dir perquè (el deuen voler per parlar, suposo !!!!), i necessites un munt d'autoritzacions, del teu responsable a la feina, del comitès de barri, i així un llarg seguit de paranys burocràtics. Obtenir l'autorització per una línia de telèfon mòbil es pràcticament impossible, només l'obtenen aquells que l'han demanat a traves d'un estranger.

Us podria donar altres exemples d'altres polítiques equivocades, com fer pagar en la trucada mòbil tant el que truca com el que la rep, o no voler conectar-se a les xarxes internacionals que passen al costat de l'illa i utilitzar només connexions via satèl·lit, molt mes cares.

I això perquè ?????, potser alguns penseu que el problema es econòmic, jo sincerament no ho crec. Bona part de les tecnologies necessàries per la “societat del coneixement” s'han abaratit i estandarditzat moltísim i fins i tot una economia com la cubana se les pot permetre. A mes part de les inversions ja estan fetes en l'actualitat i el negoci de les telecomunicacions es bàsicament un negoci d'escala, això vol dir que les inversions s’amortitzen millor quants mes usuaris tenen.

Aquest concepte d'economia d'escala, es per cert la clau de l’èxit de Telefónica a alguns països de Llatinoamèrica i especialment a Brasil, on reduint el preu de la línia han aconseguit augmentar el nombre de clients i augmentar brutalment la rendibilitat total. Fa uns 15 anys a Brasil l'inversió familiar per tenir un telèfon era similar a la de comprar un cotxe

El problema a Cuba es básicament, que es un país no es regeix per regles normals del mercat que son l'oferta i la demanda, i això condiciona els seus objectius i les seves prioritats estructurals. Sóc dels que creuen que els mercats s'han de regular (recomano la lectura del llibre xips, cables i poder d'en Joan Majo, Proa 1997). A España la feina i la necesitat de la cmt es mes que evident , però sembla també evident que sense mercat tampoc hi ha societat del coneixement.

2 comentaris:

Joan Salicru ha dit...

oriol!
benvingut a la blogosfera mataronina!
jo he estat a cuba aq estiu i almenys el q dius al final tens molta raó!
abraçada,
joan

Ramon Bassas ha dit...

Bé, jo també et dono la benvinguda, ara aquí 8abans l'he fet per mail). El post és molt bo; ens recorda que, a vegades, la pobresa és una excusa, una coartada... que acostuma a ser feta pels que no hi viuen, en la pobresa, però en viuen...