Oriol Ruiz Blog

Mosquits a l'Agost

2010-09-01T15:21:00.001+02:00

Els mataronins que normalment passem l'Agost a la ciutat, acostumats a patir la calor pròpia d'aquest mes a les nostres contrades, en un exercici una mica masoquista, teníem el costum de rebre els nostres conciutadans que havien passat l'estiu a d'altres llocs, amb la típica pregunta de “i que, i feia molta calor per allà”. La resposta evidentment era normalment negativa, i nosaltres després d'escoltar el petit resum de les fantàstiques vacances del nostre contertulià, al no tenir res d'interessant per explicar-li, ens recreàvem explicant el calor i les suors a la nostra ciutat.

Aquest any però es diferent, l'Agost no ha estat molt caluros i la pregunta obligada als que han estat a fora, no te res a veure amb la temperatura, sinó amb la fauna autòctona del lloc on han anat: “i que, i havíem molts mosquits per allà”. Aleshores, sense esperar una resposta i sense donar-li temps al nostre contertulià per explicar-nos les seves vacances, els mataronins que em passat l'Agost a la ciutat, comencem a explicar detalladament el fenomen quasi paranormal, que em viscut aquest any.

L'explicació conté un resum de les diferents característiques dels mosquits, del nombre de les picades per dia, del seu tamany, i sobretot, i això es el que dona mes suc a la conversa, dels mètodes i consells al nouvingut per evitar-les. En aquest sentit, tothom te la seves pròpies estratègies, les espelmes d'olors, efectives però que sinó vigiles et poden acabar cremant la casa, les locions, naturals o no, els aparells electrònics amb vaporitzador o per “ultrasons”, els adhesius a la roba, ....... i es clar sempre hi ha qui prefereix l'antic mètode de la “raqueta”, de la qual per cert n'hi ha una versió elèctrica, una mica perillosa i que només es apta per usuaris avançats.

Sigueu tots benvinguts, que aquest any mes que mai ja tinc ganes que torni tothom, a veure si així alguns dels mosquits que m'ha tocat alimentar a mi tot l'estiu, per cert en el meu cas no eren mosquits tigre, sinó de la varietat vampírica, em deixen en pau i se'n van a buscar la sang nova dels que acaben d'arribar.(Publicat al Tot Mataró)

El bon morir

2010-09-01T15:20:00.000+02:00

Tot te un inici i tot te un final, es important reconèixer aquesta llei immutable i gestionar la pròpia vida en base a la mateixa. Fa aproximadament un segle i mig, a Mataró, un grup de ciutadans compromesos amb el seu entorn social varen promoure una entitat d'estalvi amb l'objectiu de donar suport a les necessitats financeres de les classes treballadores immerses en plena revolució industrial, naixia Caixa Laietana.

En tants anys d'història, s'han viscut diferents etapes i fets destacats, en comentaré dos que em semblen singulars. Va tardar mes de 60 anys en obrir la primera sucursal, que es va situar al municipi veí d'Argentona. En canvi a l'anomenada “dècada prodigiosa” de l'economia espanyola, mes o menys entre el 1997 i el 2007, quan Espanya creixia anualment mes d'un 3% i tenia accés a tot el crèdit internacional, es van obrir mes de 150 oficines de les 267 actuals.

Però la dècada prodigiosa es va acabar i els problemes locals en l'àmbit espanyol, com l'augment de la morositat, sobretot lligada a l'esclat de la bombolla immobiliària, conjuntament amb els problemes de liquiditat a nivell mundial, han portat moltes entitats financeres en especial a les caixes a situacions delicades. Caixa Laietana n'ha sortit de les mes mal parades, amb uns dels pitjors ratis de solvència del sector.

Evidentment vists el resultats, no podríem proposar la direcció de la Caixa Laietana i les seves comissions de control, per un premi a la gestió empresarial, però tampoc hauríem de caure en la critica fàcil, no te sentit discutir la tàctica un cop se sap el resultat del partit. El que si que cal comentar, son les decisions de futur un cop s'ha assumit la gravetat de la situació, Caixa Laietana com l'havíem entès fins ara no pot continuar i això requereix prendre decisions valentes i tenir actituds personals generoses i innovadores.

El filosof i teòleg Raimon Panikkar, explica una metàfora sobre el viure i el morir que diu el següent: Nosaltres som com una gota d'aigua que al morir tornem al mar, si ens encaparrem en ser només una gota, al caure al mar desapareixem perquè la gota es perd. Però si ens descobrim no com a gota, sinó com a aigua, descobrim que la nostra aigua no desapareix sinó simplement es transforma en quelcom diferent, mantenint allò essencial que ens defineix. Tinc la impressió que els directius de Caixa Laietana, s'han obsessionat en mantenir allò que ells consideraven la seva gota, i això els portarà desgraciadament a diluir-se precisament en un mar que ningú no volia. (Publicat al Tot Mataro)

Gratitud

2010-09-01T15:18:00.000+02:00

Escric aquestes ratlles després de viure una tarda/nit de diumenge plena d'emocions i amb els sentiments a flor de pell. El Barça, potser el millor Barça de l'historia, en un final de lliga apassionant ha guanyat un títol que es mereixia de llarg.

El Barça de Pep Guardiola i en especial la seva manera de liderar-lo tenen moltes virtuts, de fet se n'han fet molts anàlisis i comentaris. Ahir, a mi, me'n va sorprendre una en especial, la gratitud. Quan Guardiola va començar el seu parlament d'avant de tota l'afició, el primer que va fer va ser donar gracies al president Joan Laporta pels seus anys de mandat. Aquesta referència al president em va sorprendre, avui en dia la figura d'en Pep Guardiola, esta per sobre del be i del mal, en canvi el president Laporta es un personatge controvertit, que aixeca algunes passions però també molts odis i recels.

Si Guardiola no hagués fet referència al president donant-li les gracies, ningú no hagués dit res, fins i tot m'atreviria a dir que no fer-ho hagués estat potser el mes políticament correcte. Però al cap i a la fi, en Joan Laporta va ser el president que va donar-li a Guardiola l'oportunitat de ser d'entrenador del primer equip, i en el seu últim dia com a president a la tribuna del Camp Nou, era un bon moment per agrair-li.

L'any vinent tot tornarà a començar, nous jugadors, campionats, ....... molts diran que el que s'ha aconseguit fins ara no serveix de res, que tot torna a començar de cero, jo no hi estic d'acord, començaran de cero aquells que no tenen res a recordar, no es el nostre cas. (Publicat al Tot Mataro)

El mercat

2010-05-04T23:57:00.002+02:00

Anar a comprar els dissabtes al mercat es molt mes que un acte de consumisme
necessari, no consisteix només en aprovisionar-nos de fruites, verdures i altres aliments per tota la setmana, per molta gent, anar al mercat, conté implícita tota una filosofia de vida, i pels mes adeptes es converteix quasi en una religió. Al mercat, no només es compra, sinó que es parla, es comenta, es compara, s'olora, es mira i es toca.

Cada parada es diferent, i cada comprador te les seves preferències i manies. A mi fa poc se'm va jubilar el pagès al que comprava la majoria de la verdura, quan em va comentar que s'anava a jubilar i que ja no posaria mes la parada, se'm va desmotar el món. Pel to de veu que li va donar a les seves paraules, crec que aquest home no era conscient de l'important que ell era en la meva vida. El pagès en qüestió era de Sant Vicenç, la majoria de la verdura era de producció pròpia, de casa, que deia ell, jo li comprava el que tingués, sinó hi havien mongetes, doncs comprava bledes, sinó tenia enciam, li comprava escarola, sinó tenia coliflor, li comprava bròcoli. Tenia material que no ensenyava a la part del davant de la parada, el tenia amagat en caixes a darrera, eren les joies que guardava pels clients “preferents”, tenir-hi accés, em va costar anys i repetides insinuacions.

Poc a poc he anat trobant altres parades i fonts de subministrament, però no ha estat un procés ni ràpid, ni senzill, les variables son moltes: preu, qualitat, .... tot i que seguramentla mes important es el grau de complicitat entre el que ven i el que compra.

La litúrgia del mercat, no s'acaba al dissabte, al contrari, el dissabte es només l'inici d'un ritual que dura tota la setmana. Recordarem on varem comprar aquelles taronges, i ens preguntarem si eren millors o pitjors que les de la setmana passada. Comentarem que comprar les maduixes va ser un error, encara no es època, no son dolces i les varem pagar molt cares.

Diuen que som el que mengem, si es així, cosa que no dubto, molts som allò que els
nostres mercats ens ofereixen, serà doncs qüestió de cuidar-los.

Bones Intencions

2010-03-14T21:51:00.001+01:00

Una de les meves “bones intencions” d'inici d'any va ésser millorar la meva forma física, en clara decadència els últims anys. Per concretat una mica mes “l'intenció” en qüestió, vaig decidir que havia de fer com a mínim alguna activitat esportiva tres cops per setmana, recomanació que per cert havia vist en un fulletó del meu centre de salut.

Els dissabtes al matí quedo per córrer amb el meu amic Agustí, al meu parer hi han poques coses tan avorrides com córrer, potser nadar, però la veritat es que se sua bastant i a Mataró hi han bons itineraris. També el cap de setmana, jugo a futbol en una lliga de veterans, si veiéssiu el ritme de joc i els minuts que jo jugo, potser no em deixaríeu contar-ho, ho se, però es que en necessito tres. Com que encara em faltava una activitat esportiva, vaig decidir d'anar un dia entre setmana al gimnàs.

L'únic horari que tinc disponible per anar al gimnàs, es a primera hora del matí. Així doncs, decidit a complir els meus bons propòsits, ja em teniu ple de lleganyes entrant en aquella sala plena de maquines estranyes i bicicletes estàtiques. El que mes em va sorprendre es el munt de gent gran que hi havia, no podia entendre perquè aquella gent, que en teoria tenia tot el temps del món, es llevava a aquelles hores intempestives a fer exercici.

Fa poc vaig resoldre el misteri, m'estava dutxant prop d'un grup d'aquest en teoria jubilats, i vaig sentir-ne la conversa. Un explicava que tenia molta presa, havia de passar a casa d'un fill, recollir els nets i portar-los a l'escola, després al migdia també els anava a recollir. Un altre, també anava atrafegat, havia d'ajudar la jove a la botiga a primera hora i després anava a la parròquia per ajudar a l banc d'aliments. L'ultim, sembla que s'havia separat feia poc, tenia nova parella, i avui anava a Barcelona a veure una exposició, no ho deia molt convençut.

Surto del gimnàs tot content, no per l'exercici, sinó perquè penso que de moment encara tinc feina, perquè em queden bastants anys vida laboral, i perquè sembla que el govern esta molt interessat en que me'n quedin uns quants mes.

Postdata: Ja al cotxe escolto la radio, avui una ministra a vingut a inaugurar un nou i gran hospital, també s'ha aprovat la construcció d'un túnel molt important a no se on. Com que les administracions no tenen diners, suposo que tot això ho pagaran demanant crèdits, crèdits que un dia s'hauran de tornar, juntament amb els corresponents interessos. Per tant no m'haig de preocupar, si seguim a aquest ritme no caldrà que em jubili (Publicat al tot Mataró 12/03/2009)

Portes Obertes

2010-02-07T16:37:00.001+01:00

La setmana passada hi havia jornada de portes obertes a moltes escoles de Mataró, i la meva dona i jo, com molts dels pares novells que em d'inscriure el nostres fills per primer cop, varem fer les visites pertinents.

Les escoles son diferents, però l'agenda de les visites es mes o menys la mateixa, primer, passejada per classes i instal•lacions, i després una petita presentació pedagògica. La visita per les instal•lacions no te molt de misteri, jo només vaig trobar diferencies en els patis, que en el cas d'algunes escoles es espectacular. A la presentació pedagògica si que hi diferencies, en una d'elles em vaig sentir realment malament, la presentació va començar fent referència als escrits del famós pedagog de referència de l'escola, que segons la ponent segurament ja coneixeríem, el que em va fer sentir malament no va ser no conèixer el pedagog en qüestió, sinó pensar que de fet jo no en sabia cap de nom de pedagog. Totes les presentacions tenen en comú, això si, que mostren fotos del dia a dia de l'escola , on els nens sempre estant jugant i rient, curiosament no es ben be el record que jo en tinc de l'escola, però potser es que ja fa molts anys. També em va estranyar que els preus i despeses rarament es comenten, i si hi han preguntes al respecte, s'indica que això es millor tractar-ho a secretaria.

Cal destacar algunes diferencies de formes entre publiques i concertades, a les primeres les associacions de pares sempre obsequien als visitants amb coques i postres casolans, en el cas de les concertades, res de res, un primer anàlisi podria fer pensar que o be no les concertades no tenen associacions de pares o que a aquests no els hi agrada massa la rebosteria.

Després de tanta visita i per tant d'algun quilet de mes, arriba el moment decisiu d'omplir el formulari de l'ajuntament amb les tres opcions desitjades, i el mes important, per ordre de preferència. Aquí es on comencen els mals de cap, a part de decidir, es clar, l'enfocament pedagògic i quin pati t'agrada mes, cal tenir en compte: quantes places te l'escola, quants germans s'apuntaran, ja que tenen preferència, quanta gent va demanar l'escola per primera opció l'any passat, que em de posar de segona opció per si no entro a la primera, ....... Jo, a part de les meves aproximacions amb models matemàtics, he decidit que aniré a posar un llantió al beat Samsó a veure si ara que te tan fresca la visita de les autoritats municipals, pot intercedir, i fer-nos entrar en alguna de les escoles que em triat.
(publicat al Tot Mataró 05/02/2010)

Revisar L'any

2010-01-04T18:55:00.001+01:00

Arriba el final de l’any, i com sempre aquestes dates, son un bon moment per fer un petit punt i seguit a les nostres vides. Normalment, el nostre dia a dia, tan carregat d’activitats, no ens permet agafar una mica de perspectiva i revisar allò que hem fet. Quan acaba l’any però, es donen una sèrie de circumstàncies que ens ajuden a aquesta reflexió, en primer lloc la nostra rutina queda trencada i això fa que apareguin espais “morts”, desocupats, elements imprescindibles per a qualsevol reflexió. En segon lloc, hem passat el Nadal, on creients o no, tots ens hem sentit una mica interpel·lats per la mística del naixement de Crist. Ja per últim, el fet de trobar-nos amb familiars i amics que no veiem sovint, i que ens expliquen les seves respectives novetats, ens serveix també de mirall que ens obliga a revisar allò que nosaltres fem.

Basicament el que tots tenim és temps, un temps limitat això sí, però al capdavall, tot i que a vegades no ho sembli, es l’única propietat personal i intransferible que tenim. Hauríem doncs d’aprofitar aquesta oportunitat que els últims dies de l’any ens regalen, per revisar a què dediquem aquesta propietat tan valuosa, si ho fem de manera sincera amb nosaltres mateixos, segur que això ens ajudarà a gaudir molt més de l’any que tot just comença. (Publicat al Tot Mataró 30/12/2009)

El botiguer que no vaig coneixer

2009-12-02T23:08:00.002+01:00

Cada cert temps, faig allò que ens agrada tant a molts mataronins, sortir a passejar pel centre de la ciutat, rambla amunt, rambla avall, sense cap objectiu en concret. Últimament m'ha sorprès el moviment comercial, sempre em trobo amb noves botigues, bars, cafeteries, ..... que fa poc han obert, també percebo que al mateix ritme, molts comerços estan en traspàs o tanquen directament.

Potser es que les meves passejades son molt dilatades en el temps, però el fet es que tinc la sensació de que molts dels nous establiments tenen una vida molt efímera. Abans quan passejava i veia alguna botiga nova que m'agradava, sempre pensava en que ja hi entraria en una altre ocasió, ara, ni que sigui per fer el xafarder, intento entrar-hi a la primera, ja que me trobat en algun cas en el que no he tingut una segona oportunitat.

Es normal que s'obrin i es tanquin establiments, forma part de la lògica d'una economia de mercat, a mi però sempre em fa una mica de pena. Normalment, redera de l'aventura empresarial que es obrir un comerç hi ha una persona o un grup de persones que han dedicat molt temps a pensar que poden oferir als futurs clients, que han buscat els recursos econòmics, segurament avalant amb els seus patrimonis personals o els de familiars, i que han dedicat moltes hores i esforços perquè allò tires endavant.

Crec que en aquests moments en que tothom diu que tot esta tan malament, sigui el que sigui, aquests emprenedors que se la juguen i s'arrisquen, haurien d'ésser considerats els nostres petits herois quotidianitats. Jo els admiro, tinguin mes o menys èxit en la seva aventura

El que està be i el que no

2009-10-24T14:27:00.002+02:00

Estava assegut amb la meva neboda petita veient com els seus germans anaven amb bicicleta, quan em va comentar que ella també volia una bicicleta i que ja l’havia demanat als seus pares. Jo, amb aquell to de veu pausat que fem els grans quan parlem als nens petits, li vaig dir que potser era una bona idea esperar a Nadal i demanar-la als Reis. Em va contestar que no, que no s’havia portat molt bé i que potser aquest any els Reis no li farien cas.

Llegint el diari les darreres setmanes, m’he recordat diversos cops d’aquesta conversa. El primer cop, llegint sobre el cas Millet, em preguntava si aquest senyor quan robava diners de donacions populars per fer-se la casa, encara més gran, o quan utilitzava el Palau pel casament de les filles, sabia que no s’estava portant bé. També m’he recordat de la conversa amb la meva neboda quan llegia sobre els pressumptes suborns del cas Gürtel. Em preguntava si tots aquests polítics sabien que acceptar regals a canvi de favors estava malament.

La resposta sembla evident, no pot ser que persones adultes i ben educades, no sàpiguen diferenciar allò que està bé d’allò que està malament. Jo, però, faria algun matís, veient la tipologia dels personatges i l’estil d’algun dels delictes; el senyor Millet i companyia deuen pensar que allò que han fet, tot i que és il·legal, es podria considerar “normal” i fins a cert punt moralment acceptable. Fet que ens ha de fer reflexionar, ja que aquesta actitud, des d’un punt de vista social, és més greu fins i tot que el propi delicte.
(Publicat al Tot Matarò 24/10/2009)

País Normal

2009-09-12T16:09:00.003+02:00

Ja instaurada com a tradició nacional, els dies previs a la diada, desde diferents àmbits i posicions polítiques es dediquen a predicar i recordar-nos que no som un país normal. L'argumentari i els exemples es podrien dividir en dos categories, els típics i tòpics de cada any: Un país normal no pot celebrar la festa nacional en l'efemèride d'una derrota, cap país normal es preocupa i discuteix sobre les banderes que estan penjades als ajuntaments, no es normal que encara hi hagin manifestacions reivindicatives. Per altra banda, cada any apareixen alguns elements particulars que reforcen i engreixen l'argumentari de la nostra suposada anormalitat: No es normal que el president d'un club de futbol vagi a una manifestació política, no es normal que l'ajuntament d'un poble permeti un referèndum sobre la independència.

La tant citada normalitat no ve mai donada pels atributs del subjecte, en aquest cas Catalunya, sinó per la comparació dels atributs d’aquest subjecte amb el atributs d'un model “ideal” de normalitat. Evidentment doncs, la perspectiva de la normalitat de Catalunya, no es la mateixa, depenen de si el nostre model es la comunitat de Castilla la Manxa o la República d'Irlanda.

Si la dicotomia es Castilla la Manxa o Irlanda, personalment escullo Irlanda, però potser aquest enfocament es massa simplista. Si fem l'esforç de mirar el món amb una mica de perspectiva, buscant aquesta idolatrada normalitat, tot es torna més difús. Es normal Xina, important exportador i al mateix temps regim comunista; es normal Rússia, on desapareixen periodistes; es normal Estats Units, principal econòmica mundial, sense un sistema universal de salut i Itàlia, Veneçuela, Cuba, Colòmbia, ....

Catalunya, com molts altres països i societats te reptes col·lectius molt importants, reptes als que no trobarem solució buscant la comparació amb d'altres. Però això no ens fa anormals, simplement fa que aquest sigui un lloc magnífic per viure, on moltes coses passaran, coses que haurem de somiar, lluitar i construir conjuntament.

(Publicat al Tot Mataró 10/11/2009)

Interclesial

2009-07-23T19:21:00.004+02:00

Criticar l´esglesia Catòlica es bastant fàcil, predica una utopia celestial, però en canvi esta formada avui i aquí per tanta gent, tan diferent, i te tanta historia al darrera ..... Tot sovint es fa difícil d´entendre i acceptar tot plegat, per altra banda si no ens deixem arrossegar a un estat de decepció i crítica permanent i persistim en la creença de que hi ha quelcom que ens supera a nosaltres i a les limitacions de la nostra església, tenim el plaer de disfrutar de moments com aquest:

Diumenge 19 de Juliol, Catedral d´una diòcesi del centre-est de Brasil, no era el Matogroso interior i allunyat del bisbe Pere Casaldàliga, ni el nord-est pobre i a voltes sub-desenvolupat, ni una zona de favelas de Rio o Sao Paulo, ni una església petita d´una zona rural. No, era la celebració de diumenge de l´esglesisa principal d´una ciutat prospera. Plena de gent del que podriem anomenar classe mitjana i alta, gent que podríem suposar que te sensibilitats diferents a altres comunitats cristianes mes deprimides.

La pregaria comunitària, es la proposada per la conferencia nacional dels bisbes del Brasil, i fa referència a la trobada intereclesial que en aquells dies fan les Comunitats Eclesials de Base del Brasil ( CEBs ) que aquest any fa especial èmfasi en la defensa dels pobles indígenes, la pregaria diu així:

Som les CEBs del Brasil en missió profètica, ecumènica i transformadora
En opció pels pobres, en defensa de la terra de l´aigua i de la vida.
Del ventre de a terra, profanada pel latifundi depredador, ens arriba el clamor dels pobles indígenes i del poble sense terra.
Dels nostres camps i de les nostres ciutats en arriba el clamor per la justícia i per la pau.

A la fulla parroquial, el text de reflexió proposat per la conferencia nacional de Bisbes es també referent a la trobada de les CEBs, us en transcrit una part.

Em de destacar la manera diferent que els pobles indígenes construeixen les seves relacions amb la natura, basades en la seva espiritualitat .......
.. volem compartir l´experiencia de Deu, viscut a les nostres comunitats, però oberts a les veritats de l´altre per junts construir quelcom nou: el dret sagrat a divergir, el dret donat per Deu a ser i pensar de manera diferent i a permetre que l´alltre sigui ell mateix amb la seva identitat ....

Raons de Lliberal

2009-07-09T18:25:00.000+02:00

Divendres, primera hora de la tarda, carrer Sant Josep, faig tard a la guarderia. Em trobo un conegut, m’agafa del braç i em diu: he vist la pancarta de “salvem can Fàbregas” al teu balcó, com pot ser que un lliberal com tu es preocupi tant per quatre pedres i s’oposi a la locomotora comercial? ... -Ho sento tinc pressa ja en parlarem ...
No he tornat a veure al “conegut”, i m’agradaria aprofitar aquestes ratlles per aclarir-li a ell, i de pas també a mí mateix, el perquè de la meva posició.

Potser per ignorància, la veritat és que a mí les pobres pedres de can Fàbregas em preocupen més aviat poc. A mi, el que em preocupa de debò, i per això estic en contra del projecte, és la falta d’imaginació i idees per solucionar problemes.

Segons la meva opinió intentar reforçar el comerç de la ciutat, instal·lant un Corte Inglés, que faci de pol d’atracció per riuades de gent, és un error, i el que em sembla més important, implica perdre temps i esforços, necessaris segur, per altres solucions.

Per argumentar la meva posició, us convido a visitar un dissabte el Corte Inglés de Can Dragó, a la Meridiana de Barcelona, o el de Cornellà al costat del Ronda de Dalt, i observar com la gent que hi accedeix ho fa majoritàriament amb cotxe, compra, torna al cotxe i se’n va.

Desgraciadament les solucions als problemes complexes, no són tan senzilles. Al meu entendre, en enderrocar Can Fàbregas desaprofitem una oportunitat d’estructurar la ciutat, de fer quelcom diferent, i per contra aixequem una cortina de fum que ens allunya de l’arrel del problema.

Estic segur que pensant-hi una mica, es poden trobar altres solucions. Barcelona és un exemple de solucions innovadores en urbanisme, potser també hauríem de mirar altres ciutats com Vic, Manresa o Reus que treballen molt per ser referents comercials.

Nota: Suposo que el meu conegut em va catalogar de “lliberal”, perquè creu que no he votat mai als Socialistes o a Iniciativa, en això té raó. En lo de lliberal crec que no, en tot cas, és una mostra més de l’ús de tòpics i de la falta d’imaginació. (Publicat al tot Mataró 09/07/2009)

Bolonyeses

2009-04-11T00:42:00.000+02:00

L’últim any de la meva carrera universitària el vaig fer al país de Gales, gracies a una de les famoses beques Erasmus. Alhora de marxar estava bastant acollonit, el meu angles no era per tirar coets i tot i que havia anat aprovant cada any, era evident que no era un dels cervells mes privilegiats de la meva promoció.

Les universitats britàniques ja seguien en aquell moment l’estructura de cursos que ara s’està intentant implantar aquí en l’anomenat pla Bolonia. El meu últim any de carrera , el cinquè, corresponia doncs a un títol de “Master in Sciences”, optatiu per els estudiants britànics.

Al arribar al campus em vaig presentar al cap d’estudis de la universitat de física, ell ja m’estava esperant, em va presentar les diferents assignatures teòriques que podia triar i em va comentar que un 50% de la nota seria per un treball de recerca.

Les següents setmanes el meu acolloniment es va anar esvaint, les assignatures teòriques tenien un nivell mes baix del que jo estava acostumat, i un servidor i un xines, es sortíem. Tot anava rodat fins l’entrevista amb el meu tutor assignat pel treball de recerca.

Només entrar al despatx, l’home, que semblava bastant ocupat, em va demanar el tema del treball, quins temes puc fer li vaig demanar, em va mirar sorprès, això es el teu problema noi, au ves i torna quan ho tinguis decidit.

Jo decidir quelcom !!!, però si això no ho havia fet mai, a mi m’havien preparat per solucionar problemes amb formules i teoremes. Vaig estar dues setmanes per decidir-me, finalment em vaig armar de valor i vaig tornar al despatx a presentar-li.. L’home em va escoltar atentament, finalment acabada la meva exposició, va dir un senzill i melancòlic “ok”, tot seguit però va afegir, em falta sobretot saber el pressupost de tot plegat, em de reservar els diners quan abans millor.

Em vaig quedar blanc, pressupost ?? diners ??. Però com volia aquell home que fes jo un pressupost, decidir encara, planificar, això si que ja em superava. No continuo explicant-vos el detall del meu infern particular, només comentar que a mig curs, els meus companys ja havien començat els seus experiments i jo encara estava trucant proveïdors per poder presentar el maleït pressupost.

Molts cops a la meva experiència professional, ja lluny de la universitat, penso que gent amb la que tracto, tampoc ha tingut l’oportunitat d’aprendre a fer un pressupost, o reunions per prendre decisions consensuades, o ha fer una presentació en públic, ...... L’educació universitària, ha de servir entre altres coses, per preparar els estudiants per desenvolupar i aplicar els seus coneixements, espero sincerament que els nous plans d’estudi ens hi ajudin.

El miracle dels autobusos

2009-04-11T00:40:00.002+02:00

Fa unes setmanes els cartells d’uns autobusos a Barcelona van aconseguir un miracle, que tornéssim a parlar de Deu. I es que entre tants debats de futbol, de política, d’economia i sobre qui ha d’esser el proper nominat a Gran Hermano, Deu ha anat quedant relegat a l’esfera de les coses privades i personals, que es aquell calaix on amaguem tot allò que no volem compartir amb els altres. Aquest es un calaix on fins fa poc i guardàvem la sexualitat, però avui en dia, ja es mes fàcil parlar i comentar les nostres tendències i predileccions sexuals, que no argumentar i debatre sobre quines son les nostres creences i opcions religioses.

Es per aquesta raó, que els anuncis als autobusos, han esdevingut una alenada d’aire fresc. De cop, a les tertúlies radiofòniques, han aparegut teòlegs explicant la seva visió raonada de la fe, s’han fet debats televisius amb ateus i creients argumentant les seves posicions i molta gent ha reflexionat oberta i públicament sobre les seves creences. M’agradaria pensar que molta gent, s’ha allunyat dels estereotips de persones intransigents que sovint transmeten les jerarquies religioses, i han descobert persones amb una fe oberta i dialogant.

Els cartells dels autobusos no han agradat a tothom, sobretot a alguns creients, que voldrien que Deu estigues tancat a les Esglésies, amb llicencia això si, per sortir a manifestar-se quan ells volen. Però als altres, creients i no creients, ens em d’alegrar que la campanya ens hagi tret de la letargia col•lectiva que rodeja el debat religiós. Tinc l’impressió, que Deu, al llarg de l’historia sempre s’ha empescat la manera d’alliberar-se de preconceptes i sortir a trobar-nos, no se com s’ho fa, suposo que per això es Deu.

Gracies

2008-12-26T23:36:00.002+01:00

A en Masó i als veterans del Juventus, perquè em deixen jugar de mig ofensiu.

Al físic i poeta David Jou, per fer-me sentir tant poca cosa i fer-ho de manera tan agradable.

A la Natàlia, per fer-me sentir a vegades la persona mes important del mon.

A les noies de la guarderia, perquè fan part de la feina que hauria de fer jo.

A les infermeres del geriàtric de la meva tia, perquè fan una feina que jo no seria capaç de fer.

A la pediatra d'urgències, per no perdre el somriure el dia de nadal

A la Maria, per que entre altres coses m'ha ajudat a valorar de manera diferent els meus pares

Als meus pares, perquè sense ells no tindria la Maria

A la senyora que ve a ajudar-nos a netejar el pis, perquè la vida era mes complicada abans que ella vingues.

Al mecànic de la peugot que em va atendre quan em vaig equivocar posant benzina al meu cotxe diesel. Vaig entrar al taller enfonsat, i vaig sortint-ne creient que aquest error era la cosa mes natural del mon, i a mes culpa del fabricants de cotxes i les benzineres.

A les meves germanes, perquè no m'imagino sense elles.

Als pets per fer-me pensar, riure i ballar.

Als meus amics, per ser els meus amics.

Bon Nadal

2008-12-21T18:43:00.001+01:00

Si fa un any algú ens hagués dit que:

• El proper president dels Estats Units seria negre
• S'haurien de nacionalitzar, total o parcialment, alguns
dels principals bancs del món
• A mitjans de Desembre el Barça estaria a 12 punts
del Madrid

Que haguéssim pensat .....

Al contrari del que sovint creiem, el futur no està escrit,
i tot el que ha de passar depèn del que nosaltres,
avui i aquí, vulguem que passi.

Desitjo que la llum de l'estel de Nadal
ens serveixi de guia, per somiar i construir entre
tots, un futur millor.

Grupillos i el Barça

2008-12-19T00:43:00.002+01:00

Suposo que per fer-nos la vida mes fàcil, tenim la tendència a classificar a la gent. Posar a tothom en un grup determinat, ens permet generalitzar idees i conceptes, ens permet utilitzar marcs conceptuals com a elements de referencia per fer judicis i així estalviar-nos d'interpretar en profunditat a cada moment les actituds i idees de les persones.

No només son els altres els que quan ens miren desde fora ens classifiquen, a nosaltres mateixos ens agrada agrupar-nos en categories, ja sigui categories polítiques, religioses, d'amistats ....... . Tenir la sensació de pertinença a un grup ens dona seguretat i ens permet desenvolupar-nos mes fàcilment, ja que ho fem en part en un entorn que considerem afí a nosaltres.

El punt de debat es si la nostra a pertinença als grups es indefinida, o per contra, podem anar canviat de grups en el transcurs del anys. La resposta lògica sembla que sigui que podem anar canviant de grups, en cas contrari estaríem obligatòriament cenyits a seguir sempre dins d'un mateix marc conceptual, i això ens impediria qualsevol raonament crític. La realitat però ens ensenya que això es difícil, externament un cop estem classificats es difícil que ens identifiquin d'un altre manera, i també internament a nosaltres mateixos ens costa donar el pas, ens costa sortir de la zona confort en que ens trobem.

Un dels problemes de canviar de grup o d'idea, es que sempre pensem en els grups com a elements confrontats, i això fa que canviar es pugui interpretar com una traïció. També perque canviar es pot interpretar com un signe de debilitat, ja que s'assumeix un canvi en les plantejaments anteriors.

Ja fa unes setmanes que els mitjans de comunicació van plens de teories explicant els secrets de l'èxit del Barça actual, si m'ho permeteu, m'afegiré al debat. Per mi, un dels secrets de l'èxit, ha estat la capacitat que han tingut diferents actors dins del F.C Barcelona per acceptar canvis de grup i d'idees. Alguns exemples; en Pep Guardiola era membre la candidatura de l'oponent a l'actual president, tot i així, l'any passat va ser nomenat entrenador de l'equip filial i aquest any, en un aposta arriscada, entrenador del primer equip. Un altre exemple, alguns jugadors que no entraven oberta i públicament dins els plans de futur de l'entrenador, donat a que en el seu moment no es varen poder traspassar, es van integrar plenament en la plantilla, i van acabar convencent a l'entrador de que podien formar part d'aquest equip.

En les properes eleccions presidencials al club, hi ha el perill que les candidatures siguin formades per grups molt tancats en si mateixos i enfrontats amb la resta, estructurats només al voltant de personalismes. Sinó fos així, i en canvi es formessin grups mes heterogenis, estructurats al voltant d'idees que permetessin el debat intern i extern, estic segur que el Barça en conjunt tindria un futur tant brillant com el de l'actual primer equip.

Es l'hora de la filosofia

2008-10-23T11:03:00.003+02:00

Segurament si Atenes no hagués perdut la guerra del Peloponès (431a.c 403a.c), aquesta ciutat hagués continuat el seu creixement i lideratge a la regió per uns quants anys mes, però la derrota va portar a Atenes a un període gris de la seva historia amb episodis especialment negres com la tirania dels trenta tirans.

Una de les conseqüències d'aquests fets, es que joves nobles i brillants com Plató, que en teoria s'haurien dedicat a la política i als afers relacionats amb l'administració de la ciutat, varen quedar desenganyats de tot el sistema polític i social que tant enorgullia als seus pares, citant al mateix Plató: “Jo que inicialment només em delia per llançar-me a la política, en contemplar com totes les coses anaven d'ací d'allà, vaig acabar en una mena de rodament de cap”.

Es aquest desengany en allò que està establert, aquesta creença allò en que ha funcionat en el passat no te perquè funcionar en el futur , aquesta convicció que s'han de repensar e models establerts, el que fa que joves com Plató abracin la filosofia com a manera de trobar solucions als problemes que se'ls presentaven.

La filosofia es en gran part una reflexió estructurada i critica de tot allò que ens envolta, incloent-hi els nostres models socials, aquesta reflexió i esperit critic son sempre necessaris, però molt mes en èpoques de desconcert estructural com les que estem vivint en els nostres dies. Quan alguns plantegen “revisions del capitalisme” o nous models socials, crec que el primer haurien de fer es demanar l'opinió als filòsofs, aquests ens haurien d'ajudar a fer-nos les preguntes correctes abans de començar a prendre qualsevol acció: Quins son els nostres objectius com a societat ? Quin son els valors que volem potenciar ? .......

Un cop ens haguem fet les preguntes correctes i ens haguem posat mes o menys d'acord en les respostes i en els objectius, es aleshores quan haurem de parlar amb economistes, enginyers.... per demana'ls hi com podem aconseguir-los. Si ens fixem en el que em fet fins ara, crec que ha estat començar la casa per la teulada, preguntar a tothom especialment als economistes, com s'hauria de solucionar el problema sense saber a on volem que ens porti la solució.

Opinar, opinar i opinar

2008-09-11T22:18:00.001+02:00

La setmana passada fent el tipic "zapping", vaig enganxar un debat a televisió de Mataró sobre com estava afectant la crisi econòmica a la ciutat, especialment en tot el referent al sector immobiliari. Em va sorprendre com tots els participants del debat, entre ells, el representant del gremi de constructors, de Caixa Layetana i de l'Ajuntament, convenien en que aquesta crisi es veia a venir des de feia molt de temps.

M'enorgulleix saber que a la meva ciutat tenim uns agents socials tan clarividents, només els i demanaria però, que una propera ocasió, ens fessin partícips abans dels seus coneixements. Altres agents socials, segurament no tan ben informats com ells, no ens deien el mateix ara fa una any.

CARME CHACÓN, ministra de Vivenda (24 d'octubre de 2007). "Nuestro sector inmobiliario es de los mejores del mundo. Vivimos un aterrizaje o ajuste suave"

- Segons l'oficina estadística Europea (Eurostat), al 2008, Espanya juntament amb Irlanda son els països dins l'Unió Europea amb la pitjor l'evolució del sector immobiliari

FERNANDO MARTÍN, president de Martinsa (22 de Març de 2007). "Es cierto que el precio tiende a moderarse y debería ir creciendo en torno al IPC, pero no va a bajar. Y la demanda va a mantenerse en el entorno de las 500.000 a 550.000 viviendas anuales. Tenemos salud, y salud boyante"

- El Juliol de 2008 l'empresa Martinsa va instar de manera voluntària un concurs d'acreedors

EMILIANO BERMÚDEZ, subdirector general de Don Piso (26 de Juliol de 2007). "En seis meses volveremos a la normalidad".

- Al 2008 ,Don Piso ha tancat mes de 120 agencies

ALFREDO SÁENZ, vicepresident del Banc de Santander (28 d'Abril de 2007). "No hay síntomas de pinchazo de la burbuja porque la morosidad en España está bien"

- Almenys aquest reconeixia que hi havia bombolla ..... a l'Abril del 2008 la morositat ha crescut un 11% respecte la del 2007

Opinar i comentar sobre qualsevol tema es bastant fàcil, només cal repetir allò que diu la majoria de la gent. Això permet aparentar una gran capacitat intel·lectual, perque podem opinar de tot sense haver de dedicar temps a estudiar informes, recollir dades, reflexionar, i a mes si ens equivoquem l'excusa després es bastant fàcil, sempre es pot argumentar que en aquell moment ho deia tothom ........ . El problema es que això ens transforma en una societat molt pobra, amb molta informació repetida de poc valor, i on no es du a terme una necessaria confrontació argumentada d'idees, que es l'única font de nou coneixement.

Informe al difunt

2008-04-19T00:28:00.003+02:00

Fa temps, vaig llegir una entrevista al físic i poeta David Jou en la qual li pregunten sobre si pensa sovint en la mort, ell respon que de vegades, comenta que creu que es bo fer de tant en tant una reflexió sobre les limitacions temporals de la nostra vida, ja que això ens ajuda a agafar perspectiva sobre a on estem, sobre el que estem fent i sobre allò que volem fer.

Recordo que quan vaig llegir l'entrevista em va sobtar aquest comentari, suposo que em va sobtar perquè un cop llegit sembla quelcom molt evident i natural, però jo no m'ho havia plantejat mai així, sincerament poques vegades m'havia plantejat la meva vida com quelcom que te un inici i una fi.

Com que la memòria humana te la capacitat d'emmagatzemar ràpidament en llocs de difícil accés allò que no ens agrada, el pensament sobre la la finitut de la meva vida va quedar ràpidament aparcat. Fa uns dies però la lectura d'un llibre em va fer recuperar-lo. El llibre es “informe al difunt” , en aquest llibre la Teresa Pàmies descriu l'últim període de la vida del seu marit, Gregorio Lopez Raimundo, lligant-ho les cartes de condol que li van arribar i amb un conjunt de fets i anècdotes del conjunt de la vida del seu marit. M'ha agradat el llibre, a part de per tal i com esta escrit, perquè dona la visió de la mort com el punt culminant d'una vida intensa i perquè m'ha ajudat a recuperar pensaments que potser tinc massa aparcats.

Poema per la Maria

2008-02-18T22:21:00.006+01:00

Et miro, em rius i em fonc

Et dono el dit i me l'apretes

A mitja nit, quan la teva mare dorm, tu i jo ens expliquem coses

Penso en que seràs de gran

Penso en que quan tu siguis gran, jo ho seré molt mes encara

Fins aleshores molta sort i moltes gracies per ser amb nosaltres.

Sortir de l'armari

2008-02-17T01:14:00.004+01:00

“Una església no viu només de fe, sinó principalment de les celebracions de la fe. Celebrar no es fer un ritus, sinó ritualitzar la vida davant de Deu i els germans” (Leonardo Boof)

Durant l'any 2007, varem veure com part de la jerarquia eclesiàstica catòlica sortia a manifestar-se per diversos motius, molts dels quals tenien una dubtosa inspiració cristiana. En aquest inici del 2008, uns mesos abans de les eleccions, la conferencia episcopal ens ha facilitat a tots els creients una guia de reflexió per ajudar-nos a decidir el nostre vot. Alguns dels continguts d'aquesta guia son clarament desafortunats i inciten a pensar que la conferencia es decanta per una opció política.

El que mes m'està sorprenent de tots aquests esdeveniments, no son els actes i les actituds de la jerarquia, sinó la posició pública de molta gent tant als diaris, per la radio o la televisió que reconeixen que son cristians i catòlics, i que no per això estant d'acord amb les actituds de la jerarquia. Fins fa ben poc, molts dels que avui es declaren cristians, no haguessin gosat dir-ho perquè entenien que les creences son quelcom que pertany a la part mes íntima i privada de cada persona. Avui però, davant del perill de que l'església quedi ofuscada per les idees pròpies d'alguns , crec que molts han sentit la necessitat de sortir de l'armari, per explicar que ells també son església.

El vers de l'Ena

2007-12-27T20:38:00.003+01:00

Si la democràcia ve dels grecs
El cristianisme dels jueus,
I la tècnica de meditació, d’Orient…

Si les xifres que sumem són àrabs,
Les lletres que escrivim llatines,
I la imprescindible roda es persa…

Si Àsia va portar l’arròs,
Els països mediterranis, el Blat
I Amèrica, el Blat de moro…

Si molts ritmes que ballem són africans,
La no-violència que més inspira és Índia
I la nadala universal “Santa nit” és germànica …

Si la raça humana és
De tots els humans d’aquesta terra …
Per què no fem que totes les cultures
Dialoguen i contribueixin a la construcció
D'un mon en Justícia i Pau

La meva jubilació

2007-12-25T19:38:00.001+01:00

Diuen que el director nord-americà John Huston va fer la següent reflexió: Davant d'un repte tens dos opcions, pensar que ets capaç de superar-lo o pensar que n'ets incapaç i segurament en ambdós casos tinguis raó.

Ahir passejant per Mataró a les vidrieres d'una sucursal de Caixa Manresa em vaig trobar amb el cartell que veieu a l'imatge. Fins on jo tinc coneixement el que m'assegura la meva jubilació es l'estat al qual religiosament i de manera mensual faig una contribució en forma d'impostos directes. Fins ara, almenys que jo sàpiga, aquest mateix estat que es tan eficient a recollir les meves contribucions no ha dit que en el futur no pagarà la meva jubilació. Potser els senyors de Caixa Manresa tenen alguna informació sobre “l'estat del món” que jo desconeixo ??? si fos així i algun d'ells llegeix el meu bloc els agrairia que m'ho fessin saber per apuntar-me al seu pla de pensions.

A dia d'avui, el gran repte que les societats europees tenen davant seu, es com s'han de gestionar els recursos públics per aconseguir mantenir l'estat del benestar del que gaudim actualment. Per això es imprescindible que entre tots i sense perjudicis o falses expectatives, fem un debat obert de les necessitats i possibilitats que tenim.

El que estic convençut que no em de fer, es començar a ser negatius i a autolimitar el poder de reacció dels nostres poders públics i de les nostres societats en general. Per que assumir com impossible el fet que en el futur els estaments públics puguin suportar una bona part de l'estat del benestar, es la manera mes segura d'aconseguir que això es torni una realitat

Un malson

2007-11-17T19:56:00.001+01:00

Ahir a mitjanit em vaig despertar entresuat, estava tenint un somni bastant desagradable. Em trobava al vestuari d'un camp de futbol, ja canviat i preparat per sortir a escalfar, quan me n'adono que m'he deixat les lentilles. La primera idea que em passa pel cap es no dir res a ningú, però després de pensar-ho un moment prefereixo explicar-ho a l'entrenador. Per desgracia meva aquell dia només tenim un porter (raó per la cual segurament jo anava a ser titular), l'entrador em pregunta amb un to asseveratiu si igualment puc sortir a jugar, i jo amb una mirada de gos moix li dic que si.

El partit ens va força be i tot just començar fem un gol preciós, obertura a la banda i remat de cap. Però a partir d'aleshores l'equip contrari comença a atacar, i jo començo a passar-ho molt malament, sobretot pateixo en les pilotes altes, pilotes que tot sigui dit, ja mai han estat un dels meus punts forts. A mes com que miro a tothom amb els ulls mig tancats, intentant millorara la meva visió, crec el contrari s'adona de la meva debilitat, se sent un “altas, altas que no las pilla”.

Al voltant d'aquest moment es quan em desperto per primer cop, i em dic a mi mateix que soc ben imbecil de patir així en un somni. Decideixo que em tornaria a dormir i que continuaria el meu partit, ara però amb una visió ja perfecta. Malauradament les coses no van com jo volia, em torno a dormir i el partit continua, però els meus problemes de visió també. Cada cop el meu equip està mes nerviós, i finalment el desastre es materialitza. Corner tancat, em quedo sota el pals, i un contrari remata dins de l'àrea petita a menys de un metro meu.

Em torno a despertar, ara a part de nerviós emprenyat, perquè sóc incapaç de controlar els meus propis somnis. Dono unes voltes al llit i intento tornar a dormir.

La Teoria del Mal Menor

2007-11-11T18:45:00.000+01:00

Dins de la praxis política, una de les sortides mes utilitzades quan s'han de prendre decisions impopulars, es catalogar-les com les opcions que implicaven un “mal menor”. Així es va catalogar el llançament de la bomba atòmica a Hiroshima o mes recentment la necessitat de presons de Guantamo.

Aquesta setmana a Barcelona em vist com el govern municipal també utilitzava la categoria de “mal menor”, en aquest cas però, per justificar l'actitud de NO prendre decisions. La Tinent alcalde de l'ajuntament, Imma Mayol, donava suport a la decisió del govern municipal de no actuar davant de tots el aldarulls ocasionats pels seguidors del Rangers a Barcelona, i o feia dient que “el remei hagués estat pitjor que la malaltia”.

El raonament pot semblar coherent, però amaga una lògica perversa. Si un govern no actua per por de les conseqüències, on es posa el llisto del que es acceptable i el que no ? Depenen de la magnitud conseqüències ?, No estem donant el missatge que la llei no s'aplica depenent del que facis, sinó depenent de la força que tinguis per coaccionar.

A part de tenir una lògica perversa, deixar que borratxos es pixin per tot Barcelona incloent-hi, el monument a Macià, es mostra d'una gran falta d'autoestima. Jo vaig passar pel centre de Barcelona el dia del partit i en alguns moments tenia la sensació de figurant de Port Aventura, em pensava que en qualsevol moment em pararia un d'aquells homenots vestits de blau i em demanaria que li portes una cervesa. El pitjor es que segurament per no tenir problemes, n'hi hagués anat a buscar una, pregant perquè tot seguit no em fes ensenyar-li a ballar sevillanes.

Fem inventari ..... Tonto

2007-09-15T18:25:00.000+02:00

Aquesta darrera setmana, la cadena de venda d’electrodomèstics Media Markt ens està bombardejant amb una campanya publicitària on ens anuncia que estan d’inventari y que per tant rebenten preus. Per mi aquesta campanya era un misteri, no entenia la relació entre fer inventari i baixar els preus, fa poques hores però una falca publicitària a la radio m’ho ha esclarit tot: “........ a Media Markt estem d’inventari i no volem contar ”. Ahhhhhh ..... o sigui que es això, els fa mandra contar i per tant prefereixen quasi regalar el genero.

Sense voler-ho em venen un parell de pensaments al cap, el primer es que aquesta gent de Media Markt es una mica manta, mira que no voler contar, el segon es que potser contar els hi surt molt car, i si m’ofereixo per fer-ho !!!!! . Al cap d’una estona se m’acudeix que potser ve Nadal i s’han de renovar productes ....... , però si aquesta fos la raó segur que ens ho dirien: “.... preus baixos per entrada dels nous productes de cara a Nadal”, estic segur que a Media Markt mai ens tractarien com a Tontos

Les regles del Joc

2007-09-09T13:03:00.000+02:00

Fa no gaires anys un president del govern Español del partit popular va dir que si els preus dels pisos pujaven volia dir que la gent els podia pagar, ergo, i això ho afegeixo jo, el govern no havia d'intervenir per intentar aturar-ho. Fins aquí res d'estrany, en una economia de mercat les polítiques lliberals deixen que l'oferta i la demanda s'autoregulin de forma natural i bàsicament podem parlar del dos escenaris, si hi ha molta demanda de pisos i la gent els pot pagar els preus pugen, si al contrari hi ha poca demanda i/o la gent no els pot pagar els preus baixen. Curiosament l'ex-president només va comentar el primer escenari.

Simplificant-ho molt i fins allà on jo ho arribo a entendre, el que esta passant a Estat Units es que em passat d'un escenari a un altre, la gent no pot pagar les hipoteques posa els pisos a la venda i l'exes d'oferta fa que els preus baixin. Aquesta reflexió neutre de la economia ens amaga però dels drames humans de les famílies que s'han quedat sense casa, o la gent que ha vist com els prestamistes els embargaven tot el que tenien, però aquestes son les regles del joc.

Si les regles del joc semblen clares, no entenc perquè dijous passat el senyor Miquel Angel Arias Cañete, secretari executiu d'economia i treball del PP, en referència al manteniment del tipus d'interès per part del Banc Central Europeu (BCE), fes les següents declaracions: “La decisión del BCE da un respiro a un país tan endeudado como España”. L'expresident ens havia dit que els preus pujaven perquè la gent ho podia pagar i per tan no s'havia de fer res, ara resulta que tots estem preocupats perquè resulta que la gent no pot pagar i si que s'han de prendre mesures.

A mi em sembla que canviar les regles del joc a mitja partida no pot ser bo, o les canviem a l'inici o les mantenim fins al final.

Al fons de l'apagon

2007-08-14T18:43:00.000+02:00

En el meu anterior post comentava que vivim immersos en una societat d’opinió, algú m’ha comentat que aquest es un fenomen inevitable donada la gran quantitat d’informació i noticies que em de processar al dia. M’argumenten, els defensors de les opinions, que si intentem arribar al detall de tots els temes no podríem parlar de quasi be res.

Deixeu-m’ho provar-ho, com que estic de vacances i em “sobra” una mica de temps, he decidit fer un exercici intel·lectual i intentar arribar al fons d’una qüestió: Entendre que va passar amb “l’Apagon de Barcelona”.

El primer que he fet es connectar-me per Internet als principals diaris publicats a Barcelona, els resultats com era d’esperar han sigut desencoratjadors, politics parlant d’inversions i de que s’estan fent les accions oportunes, ciutadans emprenyats , ...... . Segon intent, escoltar que varen dir el conseller d’economia i Finances i els presidents d’Endesa i de Red Eléctrica en les seves respectives compareixences al parlament, m’ha costat una mica de torbar-les però finalment amb l’ajuda de “sant google” ho he aconseguit, les transcripcions de les compareixences estan publicades a la web del parlament (documentació)

De la compareixença del conseller només em queda clar que molt personal de la gene ha hagut d’aparcar les vacances i que estan fent un seguiment minuciós de la resolució de les avaries. Sobre les causes, que es el que jo volia entendre, diu que esperen els resultats d’un informe que han contractat a una consultora i un laboratori extern. Deixeu-me transcriure una de les seves frases : “Estem elaborant un informe setmanal que donem a conèixer en el conjunt dels ciutadans a través dels mitjans de comunicació”, us proposo un joc per vacances, trobar aquests informes en els vostres mitjans habituals.

Si el conseller ha hagut de contractar una consultora externa i un laboratori, potser es millor esperar i no seguir buscant mes explicacions pel meu compte, però ja que hi sóc posat em llegiré el que van dir el presidents d’Endesa i Red Electrica. Primera sorpresa, aquests senyors es portàvem la lliça molt ben preparada, i tot i no ser tècnics aporten dades i elements de debat objectius, em sorprèn també les claredat i estructura de les seves ponències, sobretot comparada amb les del conseller. No entraré a detallar les seves respectives explicacions, perquè es contradiuen sobre l’origen de l’incendi de l’estació de Maragall i si que farà falta un estudi en detall per determinar el culpable, però si que vull ressaltar el comentari per mi mes important de totes les declaracions , i que va fer el president de Red Eléctrica respecte l’ infraestructura de la xarxa d’Endesa:

......pero lo que..., además de los problemas, de las características particulares del incidente, lo que convierte el incidente en particularmente grave desde el punto de vista del interés de los ciudadanos es que no se pueda reponer el servicio porque no haya alternativa de suministro a la subestación de Maragall. Y éste es un problema de configuración de la red. Éste es un problema de la incapacidad del mallado de la red de distribución para recibir el apoyo y solventar, sin pérdida del mercado, el fallo de una subestación de la red de transporte

El mateix president de Red Eléctrica explica en la seva intervenció, que un accident en una subestació com el que va passar a Barcelona, podria passar a Madrid i de fet ja ha passat, la diferencia esta en les seves conseqüències pels ciutadans, ja que a Madrid amb una estructura en malla de la xarxa es podria restablir el servei des de altres punts.

........un informe de Endesa, de la dirección de planificación y calidad de red enviado a Red Eléctrica, dice: “En consecuencia, en el caso general de subestaciones, alta tensión, media tensión, y para las subestaciones 220, media tensión en particular, no se considera procedente en el caso general establecer una alimentación alternativa y complementaria a la que procede de la red de alta tensión dado que su desarrollo redundaría en unos costes no asumidos en los modelos de desarrollo de distribución considerados en su regulación.”

Resumim, tot i que encara no sabem l’origen de l’accident, això ja no em sembla que sigui el mes important, el mes important es determinar perquè quan cau una subestació fan falta sis mesos per restablir el servei completament. Una explicació plausible pot ser que la xarxa eléctrica de Barcelona esta estructura da en forma radial i no en malla i això la fa molt vulnerable a la caiguda d’una estació.

Espero que els polítics que estàvem a la compareixença entenguin els comentaris dels presidents i els informes de les consultories contractades, no només per buscar caps de turc, sinó també per determinar solucions estructurals. Les preguntes posteriors a les intervencions dels presidents, formulades pels representants dels partits no em generen moltes esperances, ja que se centraven només en preguntar per inversions i expressar opinions poc fonamentades, però no vull ser pessimista, esperem a veure que ens diuen els informes setmanals del conseller Castells.

Societat d'Opinió

2007-07-23T01:18:00.000+02:00

Dijous dia 19 de Juliol, primera hora del matí, estic fent un cafè al Bar i tinc la sort d'arreplegar un Periodico que acaven de deixar a la barra. A la portada apareix la foto de l'accident d'avió a Sao Paulo, obro el dirari i aquesta es la noticia principal, divideixen la primera pagina amb una part central on s'explica l'accident i a les dos parts mes laterals amb requadres “d'opinió” de testimonis d'usuaris:

"Es como tener un portaviones en la plaza de Catalunya" Alfred Fustel (Catalán ex-vecino de Campo Belo);

"Estaba cantado que podía pasar" Eliana Denise (Brasileña de Sao Paulo, residente en Catalunya)

"Centro comercial con una pistita" Bernat Roca (Restaurador, vive en Sao Paulo)

"Es el caos más absoluto" Joan Fernandez (Español, turista en Sao Paulo)

i així .........

A mi personalment aquestes opinions només em serveixen per valorar la capacitat intel·lectual dels testimonis, però no per entendre res del que ha passat. Perquè els pregunta el Periodico a aquestes persones ???, i com s'atreveixen ells a fer afirmacions tant lleugerament ???

Tots tenim dret a opinar, un dret però va sempre lligat a una responsabilitat, la responsabilitat d'exercir-lo, sinó s'assumeix aquesta dualitat el dret perd la seva legitimitat. El borrador de l'assignatura d'Educació per la ciutadania marca entre els objectius curriculars “formar sobre la libertad y la responsabilidad en la toma de decisiones“, espero que tinguin èxit.

Mes endavant el diari parla del túnel de l'AVE, ........

Amb qui aniries a fer una cervesa

2007-07-03T23:11:00.000+02:00

Un estudi realitzat el passat mes d'Abril, per encàrrec de l'associació de cervecers d'España, situa a l'ex-president Jordi Pujol com la persona mes escollida pels catalans per anar a fer una cervesa. Em pregunto perquè faran aquests estudis les cerveceres !!!! Per darrera de Jordi Pujol queda situat l'actual president del govern espanyol Rodriguez Zapatero, a partir d'aquí trobem humoristes, esportistes, cantants i ja molt mes endarrere tornem a trobar polítics, com per exemple Jose Montilla o Artur Mas.

L'estudi en qüestió s'ha fet a nivell de tot Espanya i en moltes comunitats en Zapatero ha sortit al primer lloc, en les comunitats en les que el president del govern no ocupava aquesta posició, el primer lloc era ocupat normalment pels presidents autonòmics.

Imagino que el motiu d'aquestes eleccions, es que en general tenim ganes de parlar amb aquells que tenen el poder, que ens expliquin que senten, el que pensen, ...... Però això no em quadra amb l'elecció d'en Jordi Pujol a Catalunya ........ igual es que ......

En lo que falla la Izquierda

2007-06-23T18:51:00.001+02:00

En Ramon Bassas em convida a un nou experiment “Blogger”, comentar de forma conjunta amb d'altre gent un mateix tema. Ens proposa l'article d'Andres Ortega al país “En lo que falla la izquierda”, on es comenta el perquè els partits d'esquerra estan perdent suport en les últimes eleccions a tot Europa . Vinga m'hi apunto ......

En la meva opinió l'esquerra no ha fallat en res, simplement ha arribat un moment en que no es necessària, o almenys no ho es en el model d'esquerra social-democrata. Deixeu-me explicar, l'esquerra políticament parlant va néixer després de la revolució francesa i va créixer en l'entorn de les desigualtats de la revolució industrial, per defensar i aconseguir societats mes justes.Em entrat en un nou paradigma post-industrial, on tothom, en els països mes desenvolupats parla de la política com a gestió i no de reformes estructurals. En aquest entorn els esquemes clàssics dreta/esquerra, son difícils de defensar, això no vol dir que no hi hagin reptes importants per fer societats mes justes i perquè el progrés arribi a tothom. Però l'esquerra socialdemòcrata situada en el realisme polític no te res diferencial a aportar.

Els resultats de les últimes eleccions a Europa on molts ciutadans han votat majoritariament partits de “centre” o “centre-dreta”, denoten simplement al meu entendre, que els ciutadans han vist aquests partits mes capacitats com a gestors de l'entorn públic. Si els partits anomenats d'esquerres no accepten aquest canvi de paradigma i s'entesten a veure la política des de una dialèctica dreta-esquerra, o de “justos socials”-”injustos socials”, estaran fent un mal favor a les societats que tan han ajudat a desenvolupar, i ho fan perquè no aporten res de nou al discurs polític que ens permeti entre tots, parlar, discutir i en definitiva avançar.

El futur ens planteixa enormes reptes no només en la gestió dels recursos i de les capacitats actuals, sinó també en com es pot globalitzar el model de societat del benestar que disfruta occident. No hi ha cap llei escrita que ens digui que el model “capitalista occidental” que ha funcionat en els últims anys en un entorn limitat, funcioni i sigui sostenible en el futur, sobretot en un entorn globalitzat.

Tota la societat i especialment aquells que es dediquen a la política, han de començar a parlar del futur i ho han de fer sense etiquetes i pre-conceptes, perquè en aquest nou entorn necessitem imaginació i noves idees, es la nostra responsabilitat envers aquells que precedim.

En Ramon ens demanava fer-ho en quatre linees, ho sento, tot i que després de rellegir-me ja he retallat molt, no he sabut sintetitzar-ho mes ;-).

Futbol es Futbol

2007-06-08T14:58:00.000+02:00

Minut 89, al Camp Nou s’anuncia per megafonia el canvi de Messi per Motta, la gent s’aixeca i aplaudeix, se senten crits de Messi, Messi, ..... l’argentí surt amb les mans enlairades agraint el suport del públic. Temps afegit, minut 93, ara s’anuncia el canvi de Xavi per Iniesta, el públic es torna a aixecar i en Xavi surt també del camp vitorejat pel públic.

Finalment, desprès de molt patir, l’àrbitre anuncia el final del partit, el Camp Nou es torna a aixecar i jo m’abraço amb el meu pare tot entonant un Barça, Barça, ......

Sortim de l’estadi i es nota un estat de felicitat general, tot son rialles i bon ambient. Arribem fins a Diagonal i se senten bastants cotxes fent sonar els clàxons i alguns fins i tot treuen banderes del barça i senyeres per la finestra. Jo i el meu pare arribem al nostre cotxe i engeguem la radio, però .......... quina sorpresa, semblà que només em guanyat 0-1 al Getafe a casa i que aquest any ja estem fora de la copa d’Europa, de la copa del Rei i que a falta de dos jornades per acabar la lliga anem segons.

Ja ho deia el mestre, futbol es futbol.

Felicitats i Gracies

2007-04-21T11:12:00.000+02:00

Dos amics meus, l'Elena Ferran i en Xavier Galceran, ens han anunciat aquesta setmana el naixement del seu segon fill en Martí, també aquesta mateix setmana la germana d'unaltre amic meu ens ha anunciat mitjançant un vídeo al youtube que esta embarassada.

Estic content en primer lloc per tots ells, perquè se'ls veu feliços, però també de manera mes egoista estic content per mi mateix, perquè el fet que s'hagin decidit ha tenir fills es un missatge d'esperança i implica que tenen confiança en el futur de tots plegats.

Fa poc vaig veure una pel·lícula que recomano a tothom “El hijo de los hombres”, en aquesta peli cula s'escenifica un futur on per raons desconegudes les dones no es queden embarassades, sembla com si la mateixa especie humana s'hagués decidit auto-extingir no reproduint-se mes. El resultat es una societat en caos total, fruit de no tenir cap esperança en el futur.

Elena i Xevi, moltes felicitats i també moltes gracies.

Setmana Santa a Cevennes

2007-04-15T16:10:00.000+02:00

Desde fa dos anys amb la Natalia anem a passar els dies de vacances de Setmana Santa al parc Natural de Cevennes a França. A part d'agradar-nos anar-hi perquè es un lloc preciós on es poden fer moltes excursions, el fet que Divendres Sant no sigui festa al país també es un factor de pes en la nostra tria. Que no sigui festiu permet que els divendres visitem els llocs mes turístics gairebé sols, i a part de moment no hem tingut problemes per trobar allotjament en alguna de les cases de turisme rural del parc, tot i que “evidentment” reservem a última hora.

Però la Setmana Santa Santa a part d'un temps de vacances, es el període on el cristians recordem els moments mes importants de la vida de Jesucrist, especialment en la Vetlla Pasqual on celebrem la seva resurrecció. Es una celebració especial no només perquè celebrem una transformació del humà al diví, sinó perquè també celebrem la crida que fa Jesucrist a la nostra pròpia transformació, que es el mes central del missatge cristià.

Una festa tant important es millor celebrar-la en comunitat, fer-ho sol es una mica depriment, per tant un cop arribats al nostre destí i assentats al nostre allotjament sempre intentem preguntar l'església catòlica mes propera on celebrin la Vetlla Pasqual. Tot i que pugui semblar estrany avegades descobrir-ho no es gens fàcil, moltes esglésies de pobles petits i mitjans comparteixen els capellans i per tant només celebren algun cop per setmana.

Aquest any, la parròquia que ens quedava mes a la vora era la del poble de Génolhac. La celebració va començar a les 21:00, no érem mes de 30 persones, la majoria d'edat avançada, nosaltres ens varem assentar als últims bancs però tot i així el sacerdot ens va venir a saludar i de seguida ens varem sentir acollits. Estic segur que no hi ha diverses formes d'aproximació a la transcendència i que no existeix una única religió verdadera, però jo em trobo molt be en la meva fe. No conec molt a fons altres religions, però em costa d'imaginar maneres mes maques d'expressar l'amor de Déu, que aquella en que Deu mateix es fa un home, pateix i es deixa condemnar pels mateixos homes, ensenyant-nos així els nostres defectes i la necessitat de transformar-nos.

Tu ets el que has de defensar els teus interessos

2007-03-24T15:27:00.000+01:00

Dijous de la setmana passada part de la societat civil catalana es va reunir a l’IESE en un acte a favor de convertir la nova terminal de l’aeroport de Barcelona en un veritable hub internacional. Molta gent amb la que jo he parlat, estava molt contenta de que per fi desprès de molt de temps, els catalans ens posàvem d’acord per reclamar de forma conjunta alguna cosa.

Jo també estic content de que l’acte fos un èxit, amb adhesions de moltes entitats, estic content entre altres coses perquè crec que realment el tema es prou important. Però tot i això, l’èxit de l’acte em provoca també un sentiment de tristesa , la potenciació de l’aeroport de Madrid en contra del de Barcelona per part del govern central, es només un dels temes de que provoquen que Catalunya es trobi en condicions d’inferioritat per desenvolupar-se tant social com econòmicament.

Els problemes de Renfe o els peatges son temes tant o mes important que l’aeroport, i segurament afecten directament en la vida diària de molts mes ciutadans. Però sobre això, ningú no en diu res, almenys de forma coordinada. La part de la societat civil catalana que es va reunir a l’IESE, reclama sobre allò que l’afecta mes, haver de fer transbordaments a Madrid o perdre competitivitat en els seus negocis internacionals, no per la deficiència en les inversions en els trens de rodalies.

Ni molt menys voldria criticar l’acte, ans al contrari, només vull posar de relleu que tothom ha de lluitar per defensar els seus propis interessos.

Els meus saludats, els Dissabtes al matí a plaça.

2006-09-23T11:46:00.000+02:00

Deia en Josep Pla que les amistats sabien de dividir entre els amics, els coneguts i els saludats. Els dissabtes al mati al mercat de placa de Cuba jo tinc el plaer de retrobar-me amb molts dels meus saludats. Curiosament no es aquest retrobament setmanal el que ens agrupa com a saludats, sinó el record de les nostres cares enmig d’ambients ben diferents, ambients nocturns, recolzats a la barra del clap, la de privat i als mes veterans fins i tot els recordo de Nivell2. Entre el meu grup de saludats s'ha creat com un codi de conducta, tots em de fer veure que ara som molt mes feliços en el nostre nou paper de camàlics, carregant bosses i arrossegant carretons.
Els que tenen fills formen un grup a part, aquests entre ells es podrien considerar coneguts, perquè es paren i xerren, que si l'escola, que si els biberons, que si els nens ploren molt o poc. Algú es preguntarà, perquè en aquest post parlo nomes en masculí, .............
Doncs perquè tinc amics que escriuen molt millor que jo, que el facin ells el femení

Soledat i companyia

2006-08-27T19:04:00.000+02:00

Ahir la Natalia em va donar per llegir un escrit d'opinió de la Remei Margarit publicat a la Vanguardia que recomano a tothom. Parla de la soledat i la companyia, ens explica com la soledat es un estat inherent a la persona humana, naixem sols i morim sols durant la vida ens relacionem però en els moments mes transcendents de la nostra vida estem inherentment sols.

Molts cops ens intenten vendre la falsa impressió que la felicitat i l'èxit pertanyen a aquells que es troben sempre en companyia. Tal i com l'article comenta jo tampoc crec que sigui així, la felicitat es troba en la verdadera amistat que es aquella que respecta els espais personals i esta disposada si fa falta.

Tant a la parella com amb els amics, companyia i soledat formen un binomi on l'equilibri es necessari. Només des de la reflexió necessàriament solitària podré elaborar i tenir unes experiències que després podré compartir i enriquir amb d'altres.

La pregunta es com aconseguir l'equilibri. No ho se, però tant sols el fet de pensar-hi segurament ja m'ajuda a acostar-m'hi.

Elogi de Frank Rijkaard

2006-05-21T23:15:00.000+02:00

No es meu, es part d'un escrit de Josep Lligades al número 342 de la revista foc nou.

"El que volia destacar és una altra cosa. I es que el senyor Frank Rijkaard no ha deixat de ser en cap moment una persona educada, que diu les coses sense cridar, que raona amb normalitat, que actua sense prepotència, que no convida a aixafar ningú .......". "El senyor Frank Rijkaard ha demostrat que d'aquesta manera també es pot triomfar. La qual cosa es una molt bona aportació a la convivència ciutadana, tal i com està tot plegat. Quan les televisions ensenyen que per guanyar en una televisió el que cal es cridar mes que el veí i no deixar-lo parlar. o que quan a la Cope ensenyen que l'insult, la insidia i la burla són eines importants per aconseguir els objectius, ....."

Pels que quan volen una cosa, la volen de seguida

2006-05-07T18:16:00.000+02:00

“Estàs davant de l’aparador de la botiga i veus com la TV de plasma et diu, perquè no puc ser teva !! , entres a la botiga i la compres. Un homenatge als que quan volen una cosa la volen de seguida; Crèdit Express de la Caixa,”.

“La Caixa” va néixer a principis del segle XX com una entitat de previsió i estalvi, per assegurar les pensions a les persones mes desfavorides, en una època de grans desequilibris socials i econòmics. La situació però, ha millorat molt desde aleshores, i en aquest darrer segle aquesta tasca protectora ha pogut ser assumida per les institucions públiques.

Tot i això, no està molt clar que en el futur, aquestes institucions públiques puguin mantenir els mateixos nivells de pensions i beneficis socials. Per tant, potser seria bo que la Caixa i tots plegats en conjunt, reflexionéssim sobre els valors i la societat que volem tenir. No fos cas que en el futur, “la Caixa” hagués de recuperar el seu objectiu històric.

Ja se que els consumidors som persones adultes, intel·ligents i lliures, que em de decidir per nosaltres mateixos el que em de fer amb els nostres diners i com els em de gestionar. Tant mateix, crec que l’objectiu dels poders públics es ajudar a racionalitzar-nos alguns comportaments. Perquè al final no ho oblidem, els problemes personals, no deixen de ser problemes col·lectius, en la mesura que s’hauran de solucionar entre tots, o la nostra societat del benestar deixarà a famílies sense menjar, sense casa, o fills sense anar a l’escola, universistat,...... .

Tornar a les catacumbes

2006-04-11T00:15:00.000+02:00

Durant els meus anys de vida universitària, acostumava a dedicar una de les setmanes de vacances a passar uns dies al monestir de Solius. El primer cop que hi vaig anar va ésser per preparar uns exàmens de Setembre, després però, hi anava només per “vici”, per compartir uns dies amb la comunitat de monjos cistercencs.

Recordo una vegada, que la meva estada va coincidir amb la celebració de la diada de Sant Bernat (fundador del cister). Per celebrar l’ocasió, el pare abat va convidar al monestir al cardenal Jubany, ja retirat aleshores del bisbat de Barcelona.

El cardenal va celebrar la missa i ens va acompanyar al sopar. L’àpat era una mica mes elaborat que de costum i com a fet excepcional, al primer plat (no recordo si l’abat o el cardenal), ja van donar permís per parlar.

La conversa del cardenal Jubany era d’allò mes interessant, amanida tothora d’anècdotes i curiositats. Hi va haver però un petit moment de solemnitat, desprès que un monjo li preguntes al cardenal, pel futur de l’església. Juvany va contestar que probablement era inevitable que l’església hagués de tornar a les catacumbes per trobar-se amb ella mateixa.

Porto les últimes hores intentant digerir l’últim document pastoral de la conferencia episcopal " Instrucción Pastoral de la LXXXVI Asamblea plenaria de la conferencia episcopal española" Sincerament no l’he entès del tot, però crec que si el suficient, per veure que potser algunes reflexions del cardenal Juvany s’han complert mes aviat del que ell es pensava.

L’església que avui ens presenta la pastoral, esta fora de la societat, amagada a les catacumbes d’un integrisme incomprensible. Però ha on ens trobem avui no es l’important, segurament la nostra situació es part d’un procés històric necessari. L’important es construir l’església que n’ha de sortir, y aquesta es sens dubte la nostra responsabilitat ineludible.

Llegendes Urbanes de Mataró

2006-02-13T18:17:00.000+01:00

Avui passejant per Mataró, m’han preguntat si sabia el futur d’un solar on hi ha una nau industrial mig abandonada, no us sabria dir el perquè però sense pensar-ho dos cops he dit que potser era un terreny reservat per el “Corte Ingles”. Se m’han posat a riure i m’han dit que això del “Corte Ingles” es una llegenda Urbana.

M’ha fet gracia això de la llegenda urbana relacionada amb Mataró i me n’he posat a pensar altres. En molt poc temps me n’han sortit unes quantes, aquí les teniu.

Treure la via del tren de la costa i posar l’estació al parc central, des de que sóc petit que ho sento. Un FNAC a darrera la peixateria, clar que això mes una llegenda s’ha convertit en un malson perquè ha aparegut un altre Robafaves. Que s’instal·laria a Mataró una empresa Japonesa d’electrònica, aquest ja segur que no es fa realitat, perquè els Japonesos se’n van de tot arreu. Que farien pisos al camp del Mataró i construirien un estadi nou a les afores.

Si en sabeu alguna mes no deixeu d’escriure-la als comentaris

El meu "meme"

2006-02-10T09:20:00.000+01:00

En Saül m’ha enviat un “meme” , que es veu que dins de l'argot "blogger" es un convit perque expliquis 5 manies o neures personals. Com veieu, alguna relació te amb el concepte científic d'unitat d'informació biològica. Doncs vinga, m’hi apunto:

Començar llegint tota la propaganda del diari del diumenge, no els anuncis dins del diari, sinó aquells paperets separats que estan a l’interior o dins la bossa de la revista. Us puc assegurar que aquest ritual em porta una bona estona, però es que amb el cafè amb llet a un canto de la taula i el brioix que m’acostumo a comprar a l’altre, el diari es massa gran i m’ocupa molt de lloc, aquests paperets en canvi son super còmodes de llegir i a mes desprès els deixo caure al terra del menjador sense cap remordiment

No suporto que em diguin “caballero”. Durant tot el temps que he estat vivint a Madrid molta gent tenia la costum de dirigir-se a mi, com es costum allà, amb un: “Buenos dias caballero”, “Todo bien , caballero”, “sera uno solo y unas tostaditas caballero ?”, ....... Sóc una mica hipòcrita i no ho vaig dir mai que no m’agradava, però la veritat em m’emprenyava bastant.

Dormir sempre al mateix canto del llit de matrimoni, se que molts teniu aquesta costum però en el meu cas he comprovat que es una mica esquizofrènica. Algun cop que he arribat tard a casa, i m’he trobat la Natalaia dormint al “meu” canto del llit, tot i que ho he intentat no he pogut adormir-me al canto contrari i l’he hagut de despertar per fer un canvi (guanyant-me la conseqüent bronca, es clar)

Mirar les sabates de dona, als aparadors de les sabateries. Considero que les sabates de les dones son molt mes maques que les d’home ( apart de les acabades en punta que considero horribles), sempre que puc m’aturo als aparadors de les sabateries per mirar-les.

No m’agraden les anxoves, però no només no suporto menjar-me-les soles sinó que no puc ingerir cap tipus d’aliment que hagi tingut anxoves al seu voltant. Si al restaurant em porten amanida amb anxoves, demano que m’ho cavin, però ja els aviso que no em facin la “pirula” de tornar-me la mateixa amanida sense les anxoves.

Tens alguna idea de negoci ???

2006-01-07T16:47:00.000+01:00

Una de les assignatures del curs de gestió empresarial que estic fent, consisteix en fer un pla de negoci teòric per muntar un empresa, i el primer que s’ha de decidir es clar, es quin negoci es vol muntar. Jo no m’havia plantejat mai a la vida de muntar un negoci, en el bloc d’en Felix podeu veure com aquest estiu amb el meus amics ja havíem comentat que érem una generació poc emprenedora (strips de fortia http://blogs.ya.com/laris ). L’únic que s’em va acudir de fer desprès de pensar-hi una estona i no tenir cap idea que jo pogués considerar brillant, es començar a preguntar a coneguts i saludats, teniu alguna idea de negoci ??? .

Per sorpresa meva molta gent em donava idees genials, i a mes me les comentava amb tota classe de detalls, com si hi haguessin dedicat bastant de temps a pensar-hi, a mes els hi feia molta il·lusió explicar-m’ho. Però ells com jo no havien pensat mai en posar-ho en pràctica

Si seguiu alguns dels posts del meu Blog, continuo al Brasil. Aquí comentant el tema del meu pla de negoci, amb el germà i el cosí de la Natàlia, resulta que tots dos han acabat fa poc la carrera però continuen amb beques a la universitat. Tot i tenir beques universitaries, els dos paral·lelament han muntat dos empreses, jo tinc molts amics amb doctorats i post-docs, i no crec que a cap d’ells ni s’els hi hagi passat pel cap de muntar una empresa

Les empreses tenen cicles vitals, neixen creixen i també es moren, formen part de la nostra societat i em de ser capaços de generar-ne, sinó estarem comdemnats a dependre sempre d’empreses de fora. En aquest dies que ens dediquem tant a parlar de política, potser ens descuidem que la política es dedica a gestionar els recursos que la societat genera, recursos que en la gran majoria dels casos provenen de la riquesa generada per les empreses.

Vinga animeu-vos i aneu al Brasil

2006-01-07T15:26:00.000+01:00

Escoltant una radio al Brasil he sentit una dada que m’ha deixat impressionat, la balança comercial del sector turístic al Brasil es negativa, o sigui en conjunt els Brasilenys es gasten com a turistes a l’exterior mes del que es gasten els turistes estrangers al Brasil. Com pot ser això en un país amb una riquesa natural i paisatgística impressionant i on la diferencia canvial de la moneda el fa altament atractiu pels turistes europeus i americans ??????

No hi deu haver una única raó, però segurament la mes important deu ser el desconeixement, pensar que a Brasil només es pot visitar Rio i que tot i així s’ha d’anar amb molt de compte perquè es molt perillós. Fa uns tres anys un amic meu que treballava per IBM, va venir a treballar per uns dies a Sao Paulo mentre jo hi estava, quan li vaig comentar de veuren’s a la nit en un Bar em va dir que millor que ens veiéssim a l’hotel, ja que a les normes escrites que tenia de l’empresa li indicaven lo perillós de sortir de nit. Reconec que la nit de Sao Paulo pot ser perjudicial pel rendiment professional, però no en el sentit que indicava el document d’IBM.

Avui fa dos setmanes que viatjo per l’interior del país, per parcs naturals preciosos i amb totes les comoditats del turisme modern i encara no he trobat ni un sol turista estranger. O sigui que vinga animeu-vos, allargueu 1 o 2 pagaments l’hipoteca i aneuvos-en de viatge al Brasil, en aquest enllaç teniu algunes recomanacions www.turismo.gov.br

Temps per estructurar el que penso

2006-01-07T13:35:00.000+01:00

En el sopar de casa la Mar del dissabte 17/12/2005 (per cert tot molt bo), la Mar Brullet i l’Anna Montasell, em van comentar que només escric al blog quan torno de viatges. No hi havia pensat, però es veritat, només quan viatjo aprofito les nits als hotels i les esperes als aeroports per estructurar algunes idees i opinions.

Els dos póxims posts en son un exemple i estan escrits a les meves vacances al Brasil. Espero que en el futur sàpiga organitzar-me millor per dedicar a la reflexió sobre el que fem i vivim una mica del me temps. Gràcies per fer-mi pensar.

L'Estatut des de fora

2005-10-30T16:46:00.000+01:00

El mes passat em vaig passar una setmana tancat a Henley, una escola de negocis anglesa, estudiant temes d’estratègia empresarial. Va ser una setmana intensa y no vaig tenir ni temps ni ganes de seguir els debats polítics a Catalunya.

El divendres de tornada a Barcelona, en veure a l’aeroport del prat les portades del diaris amb en Mas i Maragall abraçats i els títols de “Tenim estatut”, vaig pensar que segurament en el viatge de tornada havíem d'haver passat per un forat negre, que ens havia transportat a una Barcelona d’un univers paral·lel. Com podia ser que haguessin arribat a un acord si el dilluns quan vaig marxar no s’entenien de cap manera !!!!!

Un cop recuperat de l’ensurt i de descobrir que em trobava a la Barcelona correcta, em va invadir un sentiment d’orgull i felicitat. Es difícil de d’escriure però estava realment emocionat, suposo que el fet que els representats del meu país es posessin d’acord, em reafirma el meu sentiment de pertanyença a una col·lectivitat de persones que tenen unes idees, una cultura i uns interessos comuns.

Com molts ja sabeu, des de fa un any treballo a Madrid de dilluns a dijous. No cal que us digui que a Madrid el tema de moda es l’estatut, i es clar molta gent m’interpel·la i em pregunta al respecte de la meva opinió

Sincerament no se valorar encara l’ús pràctic a la meva vida professional de moltes de les coses que vaig aprendre a Henley. El que us puc assegurar, es que el concepte bàsic d’estratègia m’ha servit de molta ajuda per explicar el perquè de la necessitat d’un nou estatut.

Avui en dia en un món competitiu i global, cap empresa no pot pensar sobreviure a llarg plaç sense definir una estratègia, i l’essència d’una estratègia es segons em van ensenyar, pensar en: “How you are going to do better by being different”. O dit d’una altre manera, les empreses han de decidir que volen fer millor que les altres, i pensar com ho aconsegueixen a partir d’algun tret diferencial.

El països, nacions, comunitats, o com vulgueu dir-li tenen el mateix repte, han de decidir quin paper volen jugar en aquest mon global i definir com ho aconsegueixen. Pero aquest es el primer pas, un cop fet aquest exercici be el mes complicat, que es posar-ho en pràctica. Posar-ho en pràctica vol dir definir inversions, decidir polítiques,...... i sens dubte Catalunya necessita un nou estatut per poder fer tot això.

El mercat i la societat del coneixament

2005-09-19T20:50:00.000+02:00

Fa pops dies que acabo de tornar de passar una setmana Cuba per temes de feina. Si, encara que sembli imposible hi ha gent que va a Cuba per treballar. En el meu cas, anava a fer unes presentacions i un estudi de projectes per l'empresa nacional de telecomunicacions (Etecsa).

Jo ja havia visitat Cuba per turisme un 5 anys enrera amb el meus amics la Lali, La Eli la Yolanda i en Roger. Aquell cop vam llogar un cotxe durant poc mes d'un mes i sense cap presa ni destí fixat, vam donar la volta a tota l'illa, dormint sempre en cases particulars. Aquest cop el viatge era sens dubte bastant diferent, tenia cada dia l'agenda totalment ocupada i dormia a la Planta executiva de l'Hotel Nacional.

Cuba i el seu sistema són sens dute avui en dia una singularitat política, i provoca opinions diverses en tots aquells que la visiten. En el meu cas, donada l'experiencia viscuda a l'empresa de telecomunicacions, m'ha generat algunes reflexions sobre el món de les comunicacions i com s'interelacionen el nostre model de societat

Molts cops, tots ens omplim la boca, parlant de la revolució que estem vivint, l'anomenem “la societat del coneixament”, l'era de l'informació, la revolució post-industrial, el món digital....... . Deixeu-me ser poc académic i fins i tot una mica frivol i definir tot això, com la capacitat d'una gran part de la població d'accedir facilment a molta informació i comunicarse amb molta facilitat. Això impensable uns anys enrera, es posible avui gracies als avenços tecnológics.

Des de tots els nivells de la nostres societats “occidentals” s'ens anima i s'ens facilita cada cop mes, l'acces a aquesta “societat del coneixement”. A Cuba desgraciadament no es així, si vols una línia de telèfon a casa, has de dir perquè (el deuen voler per parlar, suposo !!!!), i necessites un munt d'autoritzacions, del teu responsable a la feina, del comitès de barri, i així un llarg seguit de paranys burocràtics. Obtenir l'autorització per una línia de telèfon mòbil es pràcticament impossible, només l'obtenen aquells que l'han demanat a traves d'un estranger.

Us podria donar altres exemples d'altres polítiques equivocades, com fer pagar en la trucada mòbil tant el que truca com el que la rep, o no voler conectar-se a les xarxes internacionals que passen al costat de l'illa i utilitzar només connexions via satèl·lit, molt mes cares.

I això perquè ?????, potser alguns penseu que el problema es econòmic, jo sincerament no ho crec. Bona part de les tecnologies necessàries per la “societat del coneixement” s'han abaratit i estandarditzat moltísim i fins i tot una economia com la cubana se les pot permetre. A mes part de les inversions ja estan fetes en l'actualitat i el negoci de les telecomunicacions es bàsicament un negoci d'escala, això vol dir que les inversions s’amortitzen millor quants mes usuaris tenen.

Aquest concepte d'economia d'escala, es per cert la clau de l’èxit de Telefónica a alguns països de Llatinoamèrica i especialment a Brasil, on reduint el preu de la línia han aconseguit augmentar el nombre de clients i augmentar brutalment la rendibilitat total. Fa uns 15 anys a Brasil l'inversió familiar per tenir un telèfon era similar a la de comprar un cotxe

El problema a Cuba es básicament, que es un país no es regeix per regles normals del mercat que son l'oferta i la demanda, i això condiciona els seus objectius i les seves prioritats estructurals. Sóc dels que creuen que els mercats s'han de regular (recomano la lectura del llibre xips, cables i poder d'en Joan Majo, Proa 1997). A España la feina i la necesitat de la cmt es mes que evident , però sembla també evident que sense mercat tampoc hi ha societat del coneixement.

2005-08-28T17:11:00.000+02:00

Barbacoa Estiu 2005 al terrat

Começant pel començament

2005-08-24T20:01:00.000+02:00

Suposo que es el moment de començar, començar a que ???
Doncs a compartir les meves idees amb tots vosaltres, habitants d'aquest món virtual i suposo que real al mateix temps.
Fer un blog es compartir, i compartir es sempre ensenyar i presentar quelcom que fins aleshores era només privat i personal. Això em fa una mica de vergonya, fins i tot una mica de por, es com sortir despullat al carrer sense poder evitar que aquells que vulguin et mirin detingudament.
Però suposo que així es com ha de ser, ja que l'única manera d'avançar es que tots i aportem el nostre gra de sorra.
Només us demano que tingueu paciencia i em perdoneu si avegades no us agrada el que veieu, l'únic que puc fer es convidar-vos a tornar-me a mirar mes endavant