diumenge, d’abril 15, 2007

Setmana Santa a Cevennes

Desde fa dos anys amb la Natalia anem a passar els dies de vacances de Setmana Santa al parc Natural de Cevennes a França. A part d'agradar-nos anar-hi perquè es un lloc preciós on es poden fer moltes excursions, el fet que Divendres Sant no sigui festa al país també es un factor de pes en la nostra tria. Que no sigui festiu permet que els divendres visitem els llocs mes turístics gairebé sols, i a part de moment no hem tingut problemes per trobar allotjament en alguna de les cases de turisme rural del parc, tot i que “evidentment” reservem a última hora.

Però la Setmana Santa Santa a part d'un temps de vacances, es el període on el cristians recordem els moments mes importants de la vida de Jesucrist, especialment en la Vetlla Pasqual on celebrem la seva resurrecció. Es una celebració especial no només perquè celebrem una transformació del humà al diví, sinó perquè també celebrem la crida que fa Jesucrist a la nostra pròpia transformació, que es el mes central del missatge cristià.

Una festa tant important es millor celebrar-la en comunitat, fer-ho sol es una mica depriment, per tant un cop arribats al nostre destí i assentats al nostre allotjament sempre intentem preguntar l'església catòlica mes propera on celebrin la Vetlla Pasqual. Tot i que pugui semblar estrany avegades descobrir-ho no es gens fàcil, moltes esglésies de pobles petits i mitjans comparteixen els capellans i per tant només celebren algun cop per setmana.

Aquest any, la parròquia que ens quedava mes a la vora era la del poble de Génolhac. La celebració va començar a les 21:00, no érem mes de 30 persones, la majoria d'edat avançada, nosaltres ens varem assentar als últims bancs però tot i així el sacerdot ens va venir a saludar i de seguida ens varem sentir acollits. Estic segur que no hi ha diverses formes d'aproximació a la transcendència i que no existeix una única religió verdadera, però jo em trobo molt be en la meva fe. No conec molt a fons altres religions, però em costa d'imaginar maneres mes maques d'expressar l'amor de Déu, que aquella en que Deu mateix es fa un home, pateix i es deixa condemnar pels mateixos homes, ensenyant-nos així els nostres defectes i la necessitat de transformar-nos.

1 comentari:

Roland ha dit...

Llàstima que n'hi ha tant pocs que es transformin tot i tenir fe.