El bon morir

Tot te un inici i tot te un final, es important reconèixer aquesta llei immutable i gestionar la pròpia vida en base a la mateixa. Fa aproximadament un segle i mig, a Mataró, un grup de ciutadans compromesos amb el seu entorn social varen promoure una entitat d'estalvi amb l'objectiu de donar suport a les necessitats financeres de les classes treballadores immerses en plena revolució industrial, naixia Caixa Laietana.

En tants anys d'història, s'han viscut diferents etapes i fets destacats, en comentaré dos que em semblen singulars. Va tardar mes de 60 anys en obrir la primera sucursal, que es va situar al municipi veí d'Argentona. En canvi a l'anomenada “dècada prodigiosa” de l'economia espanyola, mes o menys entre el 1997 i el 2007, quan Espanya creixia anualment mes d'un 3% i tenia accés a tot el crèdit internacional, es van obrir mes de 150 oficines de les 267 actuals.

Però la dècada prodigiosa es va acabar i els problemes locals en l'àmbit espanyol, com l'augment de la morositat, sobretot lligada a l'esclat de la bombolla immobiliària, conjuntament amb els problemes de liquiditat a nivell mundial, han portat moltes entitats financeres en especial a les caixes a situacions delicades. Caixa Laietana n'ha sortit de les mes mal parades, amb uns dels pitjors ratis de solvència del sector.

Evidentment vists el resultats, no podríem proposar la direcció de la Caixa Laietana i les seves comissions de control, per un premi a la gestió empresarial, però tampoc hauríem de caure en la critica fàcil, no te sentit discutir la tàctica un cop se sap el resultat del partit. El que si que cal comentar, son les decisions de futur un cop s'ha assumit la gravetat de la situació, Caixa Laietana com l'havíem entès fins ara no pot continuar i això requereix prendre decisions valentes i tenir actituds personals generoses i innovadores.

El filosof i teòleg Raimon Panikkar, explica una metàfora sobre el viure i el morir que diu el següent: Nosaltres som com una gota d'aigua que al morir tornem al mar, si ens encaparrem en ser només una gota, al caure al mar desapareixem perquè la gota es perd. Però si ens descobrim no com a gota, sinó com a aigua, descobrim que la nostra aigua no desapareix sinó simplement es transforma en quelcom diferent, mantenint allò essencial que ens defineix. Tinc la impressió que els directius de Caixa Laietana, s'han obsessionat en mantenir allò que ells consideraven la seva gota, i això els portarà desgraciadament a diluir-se precisament en un mar que ningú no volia. (Publicat al Tot Mataro)