Bolonyeses

L’últim any de la meva carrera universitària el vaig fer al país de Gales, gracies a una de les famoses beques Erasmus. Alhora de marxar estava bastant acollonit, el meu angles no era per tirar coets i tot i que havia anat aprovant cada any, era evident que no era un dels cervells mes privilegiats de la meva promoció.

Les universitats britàniques ja seguien en aquell moment l’estructura de cursos que ara s’està intentant implantar aquí en l’anomenat pla Bolonia. El meu últim any de carrera , el cinquè, corresponia doncs a un títol de “Master in Sciences”, optatiu per els estudiants britànics.

Al arribar al campus em vaig presentar al cap d’estudis de la universitat de física, ell ja m’estava esperant, em va presentar les diferents assignatures teòriques que podia triar i em va comentar que un 50% de la nota seria per un treball de recerca.

Les següents setmanes el meu acolloniment es va anar esvaint, les assignatures teòriques tenien un nivell mes baix del que jo estava acostumat, i un servidor i un xines, es sortíem. Tot anava rodat fins l’entrevista amb el meu tutor assignat pel treball de recerca.

Només entrar al despatx, l’home, que semblava bastant ocupat, em va demanar el tema del treball, quins temes puc fer li vaig demanar, em va mirar sorprès, això es el teu problema noi, au ves i torna quan ho tinguis decidit.

Jo decidir quelcom !!!, però si això no ho havia fet mai, a mi m’havien preparat per solucionar problemes amb formules i teoremes. Vaig estar dues setmanes per decidir-me, finalment em vaig armar de valor i vaig tornar al despatx a presentar-li.. L’home em va escoltar atentament, finalment acabada la meva exposició, va dir un senzill i melancòlic “ok”, tot seguit però va afegir, em falta sobretot saber el pressupost de tot plegat, em de reservar els diners quan abans millor.

Em vaig quedar blanc, pressupost ?? diners ??. Però com volia aquell home que fes jo un pressupost, decidir encara, planificar, això si que ja em superava. No continuo explicant-vos el detall del meu infern particular, només comentar que a mig curs, els meus companys ja havien començat els seus experiments i jo encara estava trucant proveïdors per poder presentar el maleït pressupost.

Molts cops a la meva experiència professional, ja lluny de la universitat, penso que gent amb la que tracto, tampoc ha tingut l’oportunitat d’aprendre a fer un pressupost, o reunions per prendre decisions consensuades, o ha fer una presentació en públic, ...... L’educació universitària, ha de servir entre altres coses, per preparar els estudiants per desenvolupar i aplicar els seus coneixements, espero sincerament que els nous plans d’estudi ens hi ajudin.